Un company de la meva època al RACC em va avisar de què la Würth demanava gent per comunicació. Com que jo era cap de premsa de l’INEM, vaig decidir anar a Palau de Plegamans, a veure els patrocinadors d’àrbitres. Em va rebre el germà del Pedro J. Ramírez, a qui recordareu per la seva pel·lícula. Tot anava bé, fins que va aparèixer el «puto» First Certificate, el carnet de manipulador d’aliments dels periodistes. I com que tampoc era àrbitre... Bye, bye. El Ramírez em va regalar una caixa vermella que pesava com un mort i que contenia un llibre preciós. Aquell volum ha anat de casa en casa, acompanyat de la blasfèmia dels empleats de mudança: «Escolti! Què porta aquí dins? El cap de Seven?». Ara rumiava una nova mudança, i vaig decidir desfer-me d’aquell incunable del segle XV que a casa coneixíem ja com la Bíblia. Vaig pensar en la Nuri, la dona de Paco Zapater, i li vaig regalar. Ella, encantada de què arribessin a casa tres quilos de cultura, m’ha correspost amb un Chivas. No malpenseu, és un whisky. Dimecres vaig sortir de casa per dinar amb el Zapater i el Manolo Rivera, al restaurant Coqvla. Allà, el Paco em va donar l’ampolla en una bossa d’aquelles de paper. D’amagat, quan el cambrer no mirava, treia l’ampolla de la bossa i servia el líquid daurat als tres gots, com si fos un indigent alcoholitzat de Nova York. Vam menjar un plat d’arròs i ens vam prendre tants whiskys com el Rajoy el dia de la moció de censura. Jo crec que l’hotel Urbis hagués preferit facturar el whisky i regalar l’arròs. Ara ja sabeu per què va escriure la dona l’article d’ahir, perquè anava una mica «perjudicat».