L'endeutament, vigència permanent, solucions impossibles

Una de les conseqüències més dramàtiques de la crisi, va ser la situació que comportava pel moltes famílies la incapacitat de fer front els seus compromisos financers, ja fossin per impossibilitat de pagar les quotes hipotecàries o el mateix impagament dels crèdits personals. El tema que avui segueix vigent, perquè malgrat les noves optimistes de la fi de la situació crítica, la realitat se segueix posicionant en un estadi de «crisi evident encara que menys publicitada», amb conseqüències devastadores a massa nivells de la nostra pròpia convivència social.

Davant del panorama exposat, que estic convençut segueix vigent, malgrat els moviments ciutadans, les plataformes, les reivindicacions, les associacions de perjudicats, etc.., «la cosa» està posicionant-se com un dels assumptes que més preocupa a la gent, doncs l’evidència és que tot el nostre marc jurídic està basat en «perseguir de per vida» als que incompleixen les seves obligacions de pagament, sense cap més valoració objectiva.

Per tant, no estaria de més, de tant en tant, que els nostres líders polítics esmercin una part de la seva capacitat dialèctica per parlar de tot això, intentant buscar alternatives possibles a un esvoranc en el qual estan instal·lats moltes més persones de les que puguem creure.

És cert que s’han fet esforços per buscar sortides, malauradament el tema segueix ben complicat perquè tampoc la legislació posada en marxa té respostes per tot i els seus «forats» legals ens col·loquen massa vegades, fins i tot als professionals i operadors jurídics, en un marc d’impotència i desencís.

No sóc dels que pensen que s’hauria de fer una «amnistia financera» com quelcom s’ha parlat, però el cert és que s’haurien d’analitzar, des del realisme, els abusos comesos i les irresponsabilitats posades en joc, per valorar en la seva justa mesura tot el succeït i les seves conseqüències de present i futur.

També hem de valorar en positiu el posicionament dels tribunals europeus, que en un exercici de coherència, ha dictat resolucions ben clarificadores, i on ningú, pel seu posicionament, sempre tenia, d’entrada, la raó, així i tot el referit a «clàusules abusives» de determinats contractes financers, és una postura emblemàtica en positiu, a valorar en la seva justa mesura.

D’acord amb tot l’anterior, crec que no són vàlids determinats posicionaments, com és el cas del tema dels impostos sobre les hipoteques i el crèdit sota mínims de determinats màxims tribunals, per tant, tampoc estaria de més veure el dret comparat europeu al respecte abans d’avançar, segons quines resolucions, en un punt de tanta transcendència com és l’endeutament de la població.

Tornant al tema més de fons, relatiu al deute vigent particular, tampoc hauria de ser descartable aprofundir en el «sobre endeutament» provocat pels «microcrèdits» tan de moda, que ens pot portar a un nou panorama esfereïdor, ben a curt termini, amb una situació que incumbeix ara als més dèbils de la nostra societat en fallida permanent.

Les perspectives de futur en el món econòmic no és que siguin «d’optimisme desbocat» pels mesos vinents, però això no hauria de comportar límits per reconduir un model que no podem seguir mantenint sense unes mínimes garanties de viabilitat. Ja sé que no serà fàcil trobar alternatives, però si no es fa, segurament ens veurem abocats a una insolvència general que ja no podrà contenir-se des de cap fonament, especialment si tenim en compte que massa vegades «no es pot treure d’on no hi ha». Tampoc deixar el tema sense resposta, suposarà que no s’incrementi de manera espectacular un mercat secundari sense cap control i lliure d’un mínim concepte impositiu per fer possible uns pressupostos públics amb mínims compromisos de pervivència pels compromisos bàsics.