Em van donar hora per fer-me unes anàlisis a l’hospital Joan XXIII i no vaig pensar que eren enmig del Nadal. No vull dir el Joan Miquel, que ja fa anys que el vaig oblidar. MaredeDéuSenyor! En aquella proveta de sang, a més de triglicèrids, hi trobaran l’origen de la vida... i de l’alcohol.
He sortit fent la botifarra per aguantar el cotó fluix de la punxada i he vist un Delorian que donava voltes per aparcar. M’he acotxat i he vist el Dani, un amic meu que col·lecciona cotxes antics. M’ha fet pujar. Osti! Osti! És el de la peli Regreso al Futuro! «L’he comprat a una subhasta per internet. Tu no toquis res». I jo quiet, com els pressupostos del Sánchez. Però, en posar-me el cinturó, he polsat amb el colze un botó i, de cop, l’hospital ha desaparegut. Ens hem trobat enmig de l’hort d’una masia. He baixat la finestreta i el pagès m’ha dit que estàvem en 1919. Hem anat cap al centre de Tarragona tan bocabadats com els vianants que ens veien passar. M’he aturat a un quiosc i he demanat La Vanguardia, tenia data de 16 de gener del 1919. A la pàgina 14 hi havia un article que m’ha sorprès: «Si se quisiera resolver el pleito de Cataluña por la fuerza, el resultado sería tristísimo para todos. España, gobernando por la fuerza en Cataluña, se crearia ella misma una situación insostenible ante el mundo». He llençat el diari i he tocat tots els botons fins a arribar al 2119. El Dani no ha tingut temps d’aturar-me.
He anat al quiosc i he preguntat al robot que despatxava com havia acabat el tema de Catalunya. M’ha contestat amb veu metàl·lica: «Torna al cotxe i vés tirant endavant el comptador...».