Ens en sortirem

Iniciem l’any nou amb la vista posada en els judicis als presos i preses polítiques. Les sentencies que se’n derivin marcaran en bona part la vida política catalana i espanyola, present i futura.

Preparats pel que vindrà, i davant les incerteses del moment, interessa reflexionar sobre diverses qüestions.

La «Majoria independentista». El resultat de les eleccions del 21D va donar, certament, un majoria de diputats i diputades independentistes al Parlament de Catalunya. Una majoria real però no suficient per governar sense dificultats. L’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, principal eina per l’acció de govern, no està gens garantida. Aquesta és la demostració més clara de la falta d’unitat independentista, de la feblesa d’aquesta majoria.

Volem «Implementar la República». Ara per ara la interpretació més realista de la frase, deixant a banda proclames abrandades que queden bé davant segons quina audiència, és la de fixar l’objectiu. Allà on volem arribar. No veig correcte els plantejaments més radicals que es fan sempre des de segona o tercera fila, espenyent als de davant al precipici, per deixar-los caure a la presó o a l’exili. Implementar? Com? Com es fa sense prendre mal?

Per implementar la República s’ha de guanyar la independència. La independència només es pot guanyar votant. La única solució possible a la complexa situació actual passa per un referèndum pactat, acordat i reconegut internacionalment. Per això ens cal una molt amplia majoria favorable al dret dels catalans i catalanes a decidir el seu futur dins o fora d’Espanya. És en aquesta línia on s’ha de treballar més i millor. Ara per ara considero més prioritari sumar persones favorables a la celebració d’un referèndum que incorporar nous i noves independentistes.

Evitem caure en les provocacions que venen de fora però també, en moments puntuals, des de dins mateix. Voler guanyar la independència al carrer i a cops no és gens recomanable. Una gran part de la població no està per revolucions, la violència no és el camí. El camí ha de ser prou ample perquè hi càpiga molta, moltíssima gent d’aquest país. Les actituds violentes l’estrenyen i el fan poc transitable. Cap minoria pot voler imposar a crits una via que no sigui pacifica, si els deixem fer, tots hi perdérem, bé, tots no, la dreta espanyola, en les seves tres versions, es veurà legitimada, trobarà la justificació que tant anhela per reclamar amb arguments mesures de repressió més dures i violentes.

Per altre banda, cada cop sembla més evident que l’estat espanyol es debilita. Una economia malmesa i amb un futur totalment incert, la corrupció dels partits de sempre, la justícia qüestionada per la seva demostrada dependència dels poders econòmics i polítics, una extrema dreta que s’ho vol carregar tot i una monarquia sota sospita. El rei, com a cap d’estat, simbolitza la unitat de tots els pobles d’Espanya, si la institució reial trontolla la unitat de la pàtria també. Arribar a la independència com a resultat del desmembrament de l’estat és un altre via, de mèrits en fan, i d’exemples a Europa i al mon n’hi han uns quants.

I per últim reclamem «Unitat». Unitat d’acció, de govern, això hauria de ser més assumible. En part ja ho és, però, insisteixo, no amb la majoria que caldria per reforçar l’acció de govern de l’independentisme. Un altre qüestió és parlar d’unitat fent referencia a candidatures unitàries. Està vist i comprovat que no sumen, això ha quedat demostrat. Per tant superem la utopia d’una única candidatura independentista que abraci des de la dreta a l’esquerra més radical. Això, a part de ser contraproduent a nivell electoral, és inviable a nivell de la voluntat política dels partits. Només interessa a aquells que ho volen liderar, o que busquen difuminar el seu nom amb un altre marca.

Així doncs només ens cal seguir. Persistir, pacíficament decidits a forçar un acord que ens permeti exercir el dret a decidir. El camí iniciat probablement serà llarg, però ja no té retorn, i ha de ser un camí prou ample perquè el fem plegats la gran majoria d’aquest país, un majoria tan gran com diversa. I en aquest seguim ... tenim en el centre a totes les persones víctimes de la injustícia, les que pateixen presó o exili. Aquest és el gran tema, el que condiciona i dificulta l’assoliment de alguna cosa semblant a la normalitat. Malgrat tot hi ha marge per l’optimisme, per pensar i actuar en positiu, i com diu el títol de la cançó del grup català Obeses, «Ens en sortirem».