L'objectivitat negativa

La passada setmana em referia a la situació conflictiva global que afecta a tot el planeta, i que ens porta a la necessitat de respostes, massa vegades difícils per no dir impossibles, per la seva inviabilitat pràctica, des d’una basant econòmica, on les finances públiques cada cop son més properes a la fallida que a poder assolir nous compromisos de despesa, per molt que la reivindicació ciutadana estigui plena d’arguments.

La tossuda evidència posa de manifest que el que vol la nostra societat és mantenir i incrementar els seus drets; i per altra banda, la realitat objectiva posa de manifest que cada cop això és més difícil, i per tant, davant la manca de resposta del poders públics, la gent busca altres alternatives partidistes a l’hora de donar la «seva confiança» en funció de promeses difícils i radicals d’implementar, i massa vegades «barallades» amb la lògica normal i els principis irrenunciables d’una societat democràtica i oberta com la que segurament estem convençuts que tenim.

Pel que fa a casa nostra, és evident que, en el seu moment, l’entrada a Europa va suposar milers de milions que van permetre tirar endavant infraestructures de tot tipus i omplir uns pressupostos públics amb una «sèrie de drets» per la ciutadania, oferint garanties de viabilitat personal al més alt nivell; malauradament aquella arribada de diners s’ha acabat i avui l’evidència posa de manifest que cada cop és més difícil de mantenir un «nivell de vida», impossible de quadrar en funció d’uns pressupostos massa propers a l’impagament.

Tampoc podem oblidar la situació global que tot ho condiciona i on determinats «moviments», a milers de quilometres de casa, ens posen en una situació insospitada pel que fa a uns «diners de tots» en perill permanent. Així, no és difícil entreveure un panorama molt complicat, on les reivindicacions, segurament legitimes, deixaran pas a una impotència manifesta dels poders de torn, i l’aparició d’altres «discursos» que fonamentats en una «demagògica calculada» oferiran respostes agradables encara que la seva implementació comporti canvis emblemàtics i difícils de «digerir».

El posicionament anti immigració, cada cop més extens, constituirà un «cavall de batalla» amb múltiples lectures, però que pot comportar, més aviat del que es pot sospitar, nous posicionaments governamentals per l’arribada als governs i als parlaments de noves opcions partidàries. La manca de respostes per fer front a un problema que exigeix ingents pressupostos públics, que s’hauran de retreure d’altres qüestions, que no sabem si estem disposats a renunciar, i per no esmentar tot el que suposa al respecte per la confessionalitat de determinats nou vinguts, així com els requeriments dels mateixos, podran ser escoltats o no en funció d’una situació de conflicte evident en portes.

És cert que els darrers anys han comportat una bonança envejable, la millor de la historia de la humanitat, però no estaria de més exigir als nostres líders, en totes les seves besants, resultats imminents que sàpiguen oferir propostes possibles.

Ara que hem celebrat 40 anys de la Constitució, molt criticada per una part de la societat que no ha estat conscient, segurament per interès, en conèixer el context en que va ser realitat, no estaria de més retornar al marc de diàleg obert i sincer de tots, per reconduir un futur ple d’esvorancs, on no podem caure sota cap excusa. Ja sé que el que pot venir és complicat per una ciutadania acostumada a l’exercici dels seus drets sense traves, però sinó fem els esforços de comprensió desitjables, l’enfrontament i la divisió s’assentaran en el nostre tarannà diari de manera ràpida.