Quan va començar això del show processal, amb el teatre de les porres i l’espectacle de les togues, vaig començar a negar amb el cap mostrant la meva indignació. Aquell emprenyament s’ha quedat tant a dins meu que he descobert que tinc un tic al cap, una mena de tos del Pujol. Quan algú parla d’algun partit de dretes i d’alguns llops centristes, el meu cap nega de forma autònoma. És una mena de tremolor, com si fiquessis els dits a un «endoll» del carrer Gènova. Tant és així que li vaig dir al meu neuròleg, el doctor Man Hassan, que tenia un moviment de cap estrany. Ell em va preguntar si tenia algun antecedent familiar. Crec recordar que el meu besavi, el comte Enrique de Peñalver i Zamora, ja li tremolava el cap durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, allà pels anys 20. I m’he adonat que el meu tic heretat s’agreuja quan m’apropo a gent de dretes. Per exemple, ja no puc veure «La Sexta Noche», perquè, si prenc una Coca-cola, va tota per terra. En canvi, si veig «La Tuerca», sóc capaç de prendre una sopa com si fos el Montilla.
Però, últimament em passa que em tremola el cap quan estic amb gent molt esquerrana. I això em preocupa. Està canviant la meva malaltia de bàndol o són ells que menteixen com alguns polítics?... Bé, com tots els polítics. He de parlar amb el meu amic, el doctor Xavier Allué, perquè em recepti alguna cosa contra aquesta malaltia. El trucaré, però, potser millor treure-li rendiment a la meva malaltia. Com que és un detector de fatxes infal·lible, m’anirà bé per saber a qui he de votar. Perdoneu, parla el Borrell per la tele i m’ha marxat el cap.