Vox-Ciudadanos-PP: Capítol II, el pacte de la vergonya

Ni una setmana! Ni una. Responc a la pregunta que formulava Salvador Ferré en un magnífic article publicat dilluns passat pel Més Tarragona. «Quan trigarem a veure el segon capítol de l’aliança fàctica entre la dreta extrema i la extrema dreta al nostre país?», es preguntava.

Resposta: ni una setmana. Primer es van posar d’acord per elegir un president del Parlament andalús de Ciutadans i ara, feliçment i amb gran harmonia, es disposen a votar tots tres al candidat del PP com a nou president de la Junta. Amb un programa de Govern comú, malgrat es negui a reconeixeu el senyor Rivera.

De totes les concepcions reaccionàries defensades per Vox n’hi ha una que, ho reconec, em revolta com a dona i com a socialista. Em refereixo a la seva determinació de voler eradicar la llei de violència de gènere i de considerar com a «inexistent» la violència masclista contra les dones a la nostra societat. Creieu-me, no tinc paraules per expressar la meva indignació. Però com es pot dir, com fan aquests dies els dirigents de Vox, que la majoria de denuncies per violència de gènere són falses? És que no donen credibilitat a les mateixes dades oficials emanades dels jutjats? Com poden dir que «en realitat hi ha una gran quantitat d’homes que pateixen calabós» injustament perquè «denunciar a l’home s’ha convertit en una pràctica habitual»? Ah sí? De debò? I què fan PP i Ciudadanos quan escolten aquestes coses? Disposar-se a governar amb un partit que considera que la violència masclista al nostre país és, en realitat, inexistent!

«Què es això de dir que les dones estan a favor de la llei de violència de gènere»?, es preguntava ahir mateix al màxim líder de Vox, que considera que tot plegat és un invent dels socialistes i sobretot del gran enemic de l’extrema dreta, el president Pedro Sànchez, per acontentar al «feminisme radical».

Doncs li contesto jo mateixa senyor Abascal. Ho diem les dones d’aquest país que som víctimes injustes d’una violència i d’una discriminació que vostè es nega a reconèixer. Ho diem les dones que sentim vergonya aliena quan veiem al PP i a Ciudadanos disposats a abraçar-se amb un partit d’extrema dreta que considera que tot això de la violència de gènere és un «invent dels socialistes.»

Ho diem també les dones que, com jo mateixa, ens sentim orgulloses que els pressupostos presentats ahir pel Govern del canvi incorporin 220 milions d’euros per desenvolupar les mesures del Pacte d’Estat contra la violència de gènere. Mai havíem disposat de tants recursos per acabar amb la xacra real (sí, sí, real! senyors del PP, Ciudadanos i Vox) de la violència masclista a la nostra societat.

Un bravo, sincer i entusiasta, pel Govern de Pedro Sànchez! Un Govern que només en sis mesos ha reposat al 100% totes les unitats d’assistència a la violència de gènere (laminades per les injustes retallades del PP) i que també ha atès a l’altra gran víctima, sovint invisible, de la violència de gènere: els nens i nenes, fills i filles de les dones víctimes d’aquesta violència. Una violència que mata, així de clar. Els i les socialistes som i serem les garants que el Govern no cedirà ni un mil·límetre en els drets de les dones i que continuarà lluitant contra la violència masclista la fins a la seva completa eradicació de la nostra societat. També som la garantia que no caurem en la involució que suposaria aquest sorprenent (o potser no tant) pacte de la vergonya entre Vox, PP i Ciudadanos.

Perquè, avís per a navegants: el líder del PP, senyor Casado, ja ha anunciat que aquest pacte PP-Ciudadanos-Vox és l’acord que vol fer extensiu al conjunt d’Espanya si la dreta i l’extrema dreta sumen després de les eleccions generals. O sigui que ja ho sabeu! O ens mobilitzem tots i totes a les urnes per reforçar el Govern progressista i feminista de Pedro Sànchez o després serà massa tard per a lamentar-ho. Com, de ben segur, ja deuen estar fent molts andalusos i andaluses...