De què van aquests pressupostos?

«Això no va d’inversions concretes, ni de partides socials», són les fascinants declaracions d’aquest mateix dilluns del senyor Puigdemont a l’hora de valorar els pressupostos del canvi del president Pedro Sánchez. Pel senyor Puigdemont (i pels CDR) això no va d’inversions per Catalunya. De què van aleshores? Ell mateix ens ho explica: d’establir una «negociació bilateral» entre el Govern i la Generalitat per forçar un referèndum sobre la cessió amb «observadors internacionals independents.»

És a dir, pel senyor Puigdemont i els seus aliats, els pressupostos no van ni de pensions, ni de dependència, ni de salaris dignes, ni de lluita contra la pobresa infantil, ni de beques, ni de combat contra la violència de gènere, etc. No, no, no, tot això empal·lideix i queda com una qüestió menor, «no essencial», davant la paraula màgica i virtuosa que és la garantia per assolir la felicitat suprema i la perfecció onírica: referèndum. I així l’independentisme ha portat al conjunt del país a perdre set anys consecutius...

No cal ni dir que per als i les socialistes això sí va de pensions, sí va d’eliminar el copagament farmacèutic (que el PP va imposar a cop de retallada), si va d’augmentar les ajudes escolars als nens i nenes i les beques universitàries i d’investigació, sí va d’evitar que cap persona quedi abandonada a la seva sort... En definitiva, si va de millorar la vida diària dels ciutadans i ciutadanes. La teva, la de la persona que està llegint aquestes línies.

Mireu, aquests dies són moltes les grans xifres macroeconòmiques que sacsegen els «experts» i opinadors diversos per demostrar la bondat o la maldat d’aquest projecte de pressupostos. Hi ha una dada clau i objectiva: els pressupostos preveuen una inversió de més de 2.200 milions d’euros a Catalunya, un 66% més que els darrers pressupostos de Rajoy. Ras i curt: les inversions a Catalunya es disparen.

Tot i això, i malgrat les necessàries i esperades inversions en infraestructures, a mi m’agradaria posar-vos en relleu quina és l’ànima dels pressupostos. I l’ànima i la raó de ser d’aquests comptes és el pensionista de Tarragona que cobra una pensió mínima i que veurà incrementada la seva pensió, la del jove de Reus que rebrà una beca per estudiar a la universitat que ara no té, la del nen o nena de Torredembarra que podrà accedir a una beca de menjador, la de la família de Vallmoll que –per fi!– tindrà les ajudes per dependència que els corresponen per tenir cura del seu avi que no es pot valer per ell mateix, la de la dona de qualsevol punt de tot el territori que podrà denunciar la violència de la qual és objecte i que trobarà l’ajuda i l’escalf necessari de l’administració perquè ella i els seus fills puguin tirar endavant amb dignitat. Van de justícia social. Això és el que aquests pressupostos traspuen en l’àmbit humà. Salaris justos, pensions dignes, mesures per combatre la violència masclista, igualtat d’oportunitats, prestacions socials per a aquells que més ho necessiten i supressió de les retallades impulsades pel PP (i pels seus antics aliats de CiU a Catalunya).

I això és el que està en joc. Això i no cap fantasia sobre presumptes negociacions per abolir la Constitució i l’Estatut amb observadors internacionals, com sabem tots (també el senyor Puigdemont). I això és el que hem de decidir. Els socialistes, jo mateix com a diputat del PSC, ho tenim clar. Més que clar, claríssim! Sí entusiasta a aquests pressupostos socials que per fi fan justícia a la immensa majoria de la bona gent a peu de carrer. Podemos, Compromís, comuns, i PNV també: sí als pressupostos del canvi.

I els diputats del PDeCAT i d’ERC? Faran el que els exigeix el senyor Puigdemont i els CDR i se sumaran al davant del no als pressupostos donant l’alegria de l’any al PP, Ciudadanos i Vox? O defensaran, com esperem, els interessos dels catalans i catalanes i se sumaran a l’aprovació d’uns comptes que són bons pels ciutadans i augmenten exponencialment les inversions a Catalunya?

Fa pocs mesos el portaveu de Junts per Catalunya al Parlament es va fer famós, fins i tot fora del país, per respondre «ens distraiem en qüestions que no són les essencials» a la pregunta d’una periodista sobre les protestes de metges, mestres, bombers, etc., a les retallades socials de la Generalitat. Doncs aquesta és la qüestió medul·lar, l’autèntica disjuntiva, la pedra de toc.

Un bon sistema educatiu, una sanitat pública i de qualitat, uns serveis socials d’excel·lència... Això és essencial o no? Tothom que respongui sí, votarà sí també als pressupostos. En canvi si no s’ho creuen, si pensen que no és important, sempre podran treure l’excusa que no han arribat els «observadors internacionals» per justificar aquest nou error gravíssim que suposaria perdre aquesta oportunitat. Tenint present que sempre, certament, hi haurà minories radicals que compraran aquesta excusa i la consideraran una nova «jugada mestra». Com les que anem acumulant des de 2012...