Democràcia descomptada

No és vella com anar a peu, la democràcia, però convindreu que tampoc seria un sistema de primera volada, una forma d’organitzar-se nova de trinca. La que coneixem, la que jo he conegut, es va reprendre fa tan poc i en unes circumstàncies tan poc afortunades que podríem dir que se li sent l’olor d’estrena, com els cotxes quan encara no s’han omplert de molles i petjades, aquell perfum entre elegant i artificial que voldries conservar per sempre i alhora esborrar d’una vegada per totes. Així i tot, ens hem volgut convèncer que era única i irrepetible, que la història havia esborrat les formes pretèrites, desdibuixades, contràries a l’ideal que els pobles arreu del planeta haguessin gosat triar temps enrere. El món era democràtic o no era. I a partir d’aquí, ja som a un pas de donar-la per descomptada.

Potser des d’aquí s’expliquen les (pèssimes) dades de participació en cada nova contesa electoral, les divergències entre els sondejos i els resultats reals, els aprovats pels pèls dels líders polítics en les enquestes, el descrèdit dels partits (els moderns en volen dir partitocràcia o pagueta), el populisme, l’enèsima etiqueta de «noves formes de fer política», la Llei intocable, la Justícia injusta, l’obsessió per una transparència mal entesa quan la ferida oberta és en la confiança, l’anorreament de les minories que no tenen ganes d’alçar la veu, les porres i les puntades de peu per aquelles que l’alcen, el sobrepès d’una piulada ocurrent, el control dels mitjans, el rescat dels bancs en lloc dels rescats a alta mar, la proximitat de clientela, la manca de lideratges (oh, com els agrada, aquesta!), la ciutadania que avança a dues o tres velocitats diferents, la ciutadania que fa temps que ja no avança, la ciutadania que només espera el desnonament definitiu o un salt al buit. No, no la podíem donar per descomptada, la democràcia.

Avui és imprescindible assumir que cal continuar treballant-hi cada dia. Cal recordar constantment els drets, deures i les llibertats que tant havien costat de guanyar i que pensàvem que ja ningú no ens podria prendre. Per defensar-los, per exercir-los, per millorar-los i fer que continuïn creixent primer els haurem de conèixer. Tots. Els que penseu que els teniu per la mà, feu el favor de compartir-los, que estiguin a l’abast de tothom.

La construcció democràtica ha de ser un pilar fonamental de qualsevol projecte polític seriós, un eix transversal indefugible, especialment per al municipalisme. El dia 1 d’octubre el meu país es movia sota els nostres peus perquè eren els nostres peus els que el feien moure i el dia 3 d’octubre el meu país es va aturar perquè era la nostra força qui el feu aturar. No podem deixar que aquella energia, aquella força, s’apagui. Tot al contrari, hem de convertir-la en el motor essencial.

La participació no pot ser només de papereta i pòster setinat perquè és quan ens deixen pertànyer que volem pertànyer, és quan coneixem que ja no tenim por, és quan ens deixen parlar que callem per escoltar el que diuen els altres. Com més siguem els qui construïm la nostra democràcia, més serem els qui ens esforçarem a mantenir-la llampant. Una democràcia nova de trinca, però amb aquella olor de vida que et fa sentir a lloc.