Davant l'extrema dreta, valors democràtics

Sóc un ferm convençut que els valors determinen l’avenç de la societat. També que els valors no són les idees ni les conviccions. Els valors poden ser compartits més enllà de les creences de cadascú. El respecte per l’opinió de l’altre i la capacitat per posar-se en la seva pell ajuda a conformar una societat de valors. Al contrari, identificar als altres com enemics i voler excloure’ls de la participació social és la negació dels valors que ens han de fer créixer socialment. També sóc un convençut que el creixement equilibrat és dinamisme social i que té conseqüències en el dinamisme econòmic, cultural, educatiu, etc.

Dic això perquè l’avenç de l’extrema dreta és l’anunci del retrocés més dràstic que podem tenir com a comunitat. No es tracta de compartir o no idees, es tracta de normalitzar el discurs de la por que assenyala al diferent –normalment més vulnerable– com a enemic de tots els mals i no estalvia recursos a l’hora de deshumanitzar-lo, reduir-lo i si s’escau eliminar-lo. El creixement de l’extrema dreta és una molt mala notícia que només pot ser pitjor si es culmina la seva hegemonia social basada en la destrucció dels valors comuns.

L’hegemonia es basa en dos aspectes: imposar el discurs i consolidar quotes de poder. En conseqüència, l’oposició a l’avenç de l’extrema dreta implica desmuntar-los el discurs i no donar-los parcel·les de poder. Segurament la batalla pel discurs és la més difícil, perquè en un moment de canvis socials, tècnics i econòmics molt accelerats -de fet, una autèntica revolució- les conseqüències són duríssimes en forma d’augment de la desigualtat, polarització de la societat, guerres, etc. Com que la política institucionalitzada té enormes dificultats per encarar els reptes de futur, una bona part de la societat mira enrere. En el seu darrer llibre, Baugman va inventar un concepte nou: la retrotopia, la mirada a un passat idealitzat com a solució dels problemes presents. Un exercici inútil, de memòria selectiva, que oblida que en un passat no gaire llunyà les taxes d’analfabetisme, de mortalitat infantil, de dones que morien en el part... I podríem anar seguint, eren esgarrifoses. La mirada enrere, fruit de la impotència i de la por, són terra adobada per l’ideari de l’odi.

Correspon, doncs, als partits democràtics, especialment als d’esquerres –els més damnificats pel discurs extremista- recuperar la capacitat transformadora, aportant solucions col·lectives als problemes i reptes de futur, amb una mirada molt més elevada que les misèries immediates del dia a dia i no venent l’ànima al diable cada cop que un grapat de vots estan en joc. La crisi dels refugiats és la crisi de l’expulsió de la població per la guerra i la violència. No la resoldrem a menys que en comptes de vendre’ls armes, ens hi oposem, frontalment, proposem mesures de prosperitat als pobles i nous marcs generals de respecte i equitat.

Si l’esquerra ha de desmuntar els discursos dels demòfobs, ha de fer un esforç de testimoniatge. Ha de tenir un comportament que reflecteixi el compromís ètic que diu defensar. Hi ha una esquerra del caviar, de la laxitud en fer servir els diners de tots i de la corrupció, que escriu el discurs que més mal ens fa.

En el mateix sentit, l’esquerra ha de ser coherent enfront dels plantejaments de l’extrema dreta, no compartir-los, ni relativitzar-los quan li convé. No es tracta de pactar amb alguns partits sí i amb altres no per la marca que du, sinó de ser ferm davant les actituds que atempten contra el principi bàsic de la democràcia, que és el respecte al vot dels ciutadans. Quan PP i Cs prometen la dissolució del Parlament i el nomenament d’un govern a dit, estan dinamitant la convivència democràtica, s’estan carregant el dret a vot. Sense votar, quina democràcia ens queda? És per això que es fa imprescindible exigir als partits que acceptin que el repte democràtic està als antípodes de l’aniquilació del contrincant quan els resultats electorals no els agradin. Als partits que ens volen negar el dret a vot no se’ls poden cedir espais de poder, com fa Ballesteros amb el PP, si es vol ser mínimament lleial als valors de la Democràcia.