Ernest Lluch: una generació exepcional

Tenia jo uns 20 anys quan vaig conèixer personalment a l’Ernest. Va ser a Barcelona a casa d’en Jordi Solé Tura. No diré, que vaig fer amistat, potser ni coneixença, però sí que al llarg d’aquell dinar no em va resultar gens difícil descobrir en ell una persona oberta, «xerraire» i molt propera. I amb un gran sentit de l’humor, per cert. En el temps, i després del seu horrible assassinat, vaig penedir-me de no haver aprofitat l’ocasió que em va oferir aquell dinar per aprofundir més en aquell personatge, tan fascinant, que estimava la vida i volia gaudir-la a la seva manera ja fos en el terreny polític com el personal. Ja se sap, parodiant en Serrat, jo només tenia 20 anys!

L’Ernest ens representa a aquells que vam compartir la dictadura, la transició i l’arribada del socialisme al Govern de l’Estat. Una aventura col·lectiva en la qual molts de nosaltres, d’una o altre forma, vam ser protagonistes. Amb errors i encerts, però que ens va permetre viure amb una gran intensitat una etapa de la història irrepetible i de la qual en Lluch com altres van fer possible amb l’esforç, la constància i l’empeny de fer d’Espanya, Catalunya, Euskadi, etc. Un lloc millor on viure i compartir.

Aquell home intel·lectual –per cert una condició aquesta en risc d’extinció–, respectuós amb els contraris, tolerant –que poc hem après!–, curiós, afable, de fortes conviccions, catalanista, d’esquerres, que va ser venedor de tirants i que va descobrir que hi havia un món del qual es va enamorar més enllà de Vilassar de Mar, va ser el Ministre que va generalitzar la cobertura sanitària estatal i va crear el departament del drets del consumidor, per primera vegada a Espanya.

La biografia d’en Lluch d’en Joan Esculies, que vam presentar el passat divendres a Torredembarra, fa un recorregut de la vida de l’Ernest i ens recorda a tots la rellevància històrica de l’economista des de la seva infantesa fins al seu assassinat el 21 de novembre del 2000.

En Lluch és d’una generació que jo classificaria com a «excepcional». Una generació de gent compromesa amb el seu país i que era capaç de fer política quan no se’n podia fer. Si més no el «fer política» no comportava cap més premi que la presó. Aquella generació excepcional que sabia compartir els estudis, la feina i l’activisme polític com una forma d’entendre la vida personal i col·lectiva.

El compromís i la implicació i, per damunt de tot, la convicció d’idees, en la lluita diària era tan profunda i amb tantes ganes de fer-la visible que esdeveniments, que en principi podrien considerar-se privats o molt personals, es convertien en un acte polític i de reafirmació ideològica: el casament d’en Lluch va tenir lloc un 1 d’octubre i no per casualitat sinó perquè aquesta data és la de la proclamació el 1949 de la República Popular Xina (Mao Zedong).

Una generació on podem trobar noms que sovint veiem repetits en les diferents biografies de polítics de l’esquerra catalana d’aquella època: Vázquez Montalban, Alfons Comín, Isidre Molas, Antoni Castells, Jordi Borja entre molts altres. Tots ells implicats en els moviments estudiantils, la participació o col·laboració en revistes i diaris del moment i/o en la creació de revistes (com ara Taula de canvi, 1974) on el debat d’idees era sempre no només benvingut sinó imprescindible per obrir nous espais de propostes i donar a conèixer altres moviments econòmics, culturals, polítics de l’Europa del moment.

La biografia d’Ernest Lluch, és una constatació de tot un procés de reptes importantíssims que molts van viure. Reptes ideològics i de transformació d’una política marcada en aquell moment per la influència de la Unió Soviètica i els EUA.

Un repte on configurar i adaptar nous models de gestió i començar a adaptar els vells partits a una situació completament nova, convençuts que el moment final del franquisme estava a tocar i portaria inexorablement una democràcia a Espanya, i amb ella la modernització de l’Estat.

El repte era: preparar-se per governar, entrar a les institucions, adaptar aquelles teories socioeconòmiques a l’Europa del moment i la del futur.

És de fàcil comprensió que l’Ernest va ser, i encara ho és, un personatge obert a moltes interpretacions. Però en el que tothom està d’acord és que quan es parla d’ell, a tots ens ve la paraula «diàleg» a la ment. I no és perquè sí. El diàleg forma part de la seva concepció de la vida i de la política. El diàleg per convèncer i ser convençut. Detall aquest que, humilment, crec s’ha oblidat.

És difícil entendre la política sense diàleg, l’economia sense debat. I sí en alguna cosa podríem estar d’acord, i més en els temps que vivim de canvis, transformacions, anhels i regeneració, és que poder-ho fer sense l’arma de la paraula és del tot impossible.

Sense voler traslladar una idea del que faria o com viuria o que pensaria avui l’Ernest, cosa que crec ningú pugui anar més enllà de càbales sense fonament, el que sí que podríem assegurar és que el seu model de pensament és del tot aplicable i necessari avui en dia.

Us convido a llegir el llibre, a reflexionar i a comprendre.