Vergonya

La cobertura informativa del cas del nen Julen, amb algunes honroses excepcions, m’ha semblat pornogràfica. Ja sé que com a periodista que sóc m’estic tirant terra damunt la taulada però hi ha coses que encara em remouen els budells i m’avergonyeixen.

La desitjada audiència, la que sigui, es mereix tot el nostre respecte que inclou, des del meu punt de vista, preservar les dosis de valors com la intimitat i la pedagogia enfront de la presumpta missió periodística messiànica d’explicar-ho tot amb gran detall, peti qui peti.

La meva innocència em feia pensar que l’inconclús Cas d’Alcàsser –tres adolescents assassinades en aquest municipi valencià– hauria suposat un abans i un després sobre els límits que empreses i professionals de la comunicació ens havíem d’imposar a l’hora de tractar les tragèdies. Doncs no! Han passat més de 27 anys i estem igual o pitjor.

La indecent explotació del morbo, multiplicat exponencialment per l’efecte de determinada programació televisiva i de les xarxes socials. Ara em ve al cap una sàvia reflexió que ens va fer fa força temps el company radiofonista Enric Tricaz a tomb de la saludable objectivitat a l’hora de redactar notícies. «Si volem ser estrictament objectius a l’hora de descriure una situació ens hauríem de limitar a dir que n’hem estat testimonis, i punt», venia a dir l’Enric. Evidentment que era una provocació intel·ligent del veterà per fer veure als aprenents que les notícies no només han d’informar sinó que també han d’entretenir i, per completar una definició universal, jo hi afegeixo que també han de formar. Que el relat sobre el cas del malaurat nen Julen ens ha informat i entretingut és d’una claredat meridiana, però em voleu dir exactament en quins aspectes morals ens ha format?

Hem fet un màster sobre els patiments i les peripècies d’una família tocada per la fatalitat? Hem fet un curs accelerat sobre tècniques geològiques i de rescat? Hem col·leccionat capítols de la història dels controls urbanístics que haurien de vetllar pel que es fa i es desfà als terrenys públics o als terrenys privats?

Segur que en el fons hi ha hagut una mica de tot però les formes i l’ordre dels ingredients han acabat servint-nos un plat indigest.

Sempre ens quedarà l’alternativa de l’abstinència.