Més fanatisme? No gràcies, ara és l'hora dels moderats

Tots els coneixem. Són aquells que demanaven «firmar contra Catalunya» quan es debatia l’Estatut. Són els membres de les taules petitòries que el PP va treure al carrer (sí, sí, perquè ells van ser els primers que van sortir al carrer) per «exigir» al Govern socialista que no aprovés el nostre Estatut. Eren els temps de l’«España se rompe», de les imprecacions mediàtiques diàries de senyors com Jiménez Losantos, dels incendiaris, dels irresponsables, dels que sacsejaven el «boicot» a productes catalans com el cava. Aquests són els autèntics enemics d’Espanya, els fanàtics que s’autoconsideren amb la prerrogativa de parlar en nom de tot el país com si fos patrimoni seu. Són els que ara es confessen admiradors del pacte PP-Ciudadanos-Vox que ha nascut a Andalusia amb vocació d’estendre’s a la resta del país. Ells són corresponsables del desastre actual.

I després hi ha els altres. També els coneixem tots. Són aquells dirigents que el 2012 van decidir posar «rumb de col·lisió» (Artur Mas dixit). I a fe de Déu que han trobat la col·lisió que buscaven! Són els que es van inventar que tenien un pla secret de 18 mesos d’on sortirien (alehop!) estructures d’Estat i reconeixements internacionals com per art de màgia. Els que deien que «el procés ens unirà com a poble», els de la independència com si fos una cosa senzillíssima, com bufar i fer bombolles de sabó, els que asseguraven que l’aposta era segura (, com afirmava també el senyor Mas), que no tindria cap cost perjudicial. «El món ens mira» (recordeu?) i farà no-sé-què...

Són aquells també que a les eleccions del 21-D van demanar el vot perquè si guanyava l’independentisme «el president tornarà, els presos sortiran al carrer i implementàrem la República.» Ni la primera, ni la segona, ni la tercera. I ja ni recordo quantes promeses solemnes i plans secrets han incomplert des de 2012 aquests dirigents polítics que compten les seves actuacions per fracassos. Són els que avui ens acusen de «feixistes» als catalans que, senzillament, no estem d’acord amb els seus postulats i que no considerem que portar el país al desastre institucional i a la divisió entorn de dos blocs irreconciliables sigui quelcom positiu per Catalunya. Ells també tenen una gran responsabilitat en el gran desastre. En fi...

Uns i altres, però, comparteixen el seu rebuig absolut a l’actitud dialogant del Govern progressista i del canvi de Pedro Sánchez. Pel trio PP-Ciudadanos-Vox Pedro Sánchez «ha vendido España a los golpistas». Pels altres, pels que consideren que tallar carreteres i agitar el carrer és l’expressió sublim d’una democràcia plena, Pedro Sánchez és «còmplice del feixisme», quan no directament «franquista» o membre secret del Ku Kuxs Clan.

I així ens ha anat, en mans de fanàtics que ni tan sols eren capaços de trucar-se abans d’engegar-ho tot a rodar. Volem més anys de fanatisme? Més «xocs de trens»? Més desgavell, més patiment, més frustració? Els socialistes estem convençuts que la majoria de vosaltres responeu que no. No podem viure així, in eternum... Ara tenim una oportunitat per començar a construir en positiu i garantir la convivència des del diàleg en un país on capiguem tots, tots! Des del respecte. I som conscients que no serà fàcil perquè la destrossa que han provocat els irresponsables ha estat colossal. El primer escull ja el tenim aquí, els pressupostos del canvi. El trio de la dreta extrema PP-Ciudadanos-Vox ja han anunciat el seu rebuig frontal i total. Lògic, en la mesura que els pressupostos són beneficiosos per les classes populars i treballadores. Ara és l’hora que el PDeCAT i ERC es mullin i elegeixin si aposten pel diàleg des del sentit de la realitat i per uns pressupostos que beneficiaran al conjunt dels catalans o bé voten junts i de la maneta amb PP i Ciudadanos. És a dir, que 1.700.000 jubilats catalans vegin incrementada la seva pensió és important per a vostès o no? Eliminar el copagament farmacèutic que va imposar el PP és una raó de pes per vostès? Que Catalunya obtingui quasi 2.000 milions d’euros addicionals en inversions directes és un argument fefaent? Aquesta és la qüestió. Si pensen en Catalunya, votaran a favor, si volen tornar a equivocar-se i donar l’alegria de l’any al PP i Ciudadanos sempre trobaran qualsevol excusa per votar en contra, però pensin que no perjudicaran Pedro Sánchez sinó que perjudicaran milions de catalans.

Nosaltres, el PSC de Miquel Iceta, no ens mourem d’on som: del diàleg, el respecte a la pluralitat del nostre poble i de la negociació política dins de la legalitat democràtica. El camí de l’aventura ens ha portat el desastre, ja ho vam advertir. Ara ens calen responsables polítics que siguin això, responsables. Ens cal estabilitat, pau i progrés per després poder afrontar una negociació política, primer entre catalans, que ens porti a un gran acord de com a mínim 2/3 parts del Parlament. Cal, sobretot, recosir les ferides que s’han produït a Catalunya en aquests darrers anys. Més fanatisme? No gràcies, ara és l’hora dels moderats, ara és l’hora del catalanisme social.