Mentre llegeix aquest article jo estaré davant d’uns 155 calçots. Avui, estimats lectors, el director general m’ha convidat a la calçotada d’empresa, un concepte estrany, no? Seria com una rave-brainstorming o un romescu-raport. Afortunadament, no he de portar jo els calçots. Sí, sí, poca conya, que no seria la primera vegada que als dinars d’empresa cadascú porta un plat. El sushi de la meva senyora era un dels plats més estimats. Es passava tot un dia per fer dues safates de maki-sushi-Yamaha-Fujimori, i després veies que el subdirector general CEO Product Owner es presentava amb una truita a la francesa que havia fet en tres minuts. Deu ser cosa de l’optimització de recursos i aquestes merdes que aprenen a ESADE.
El meu cervell ha recordat un àpat d’empresa el 1989, a un poble de Cadis que es diu San Roque. Hi feien la reunió anual del diari Europa Sur. Si aquí ho fem amb calçots, allà ho feien torejant novells, que no vol dir fotre’s dels becaris. Hi vaig anar sol amb el cotxe. Al mig d’un camí de terra i pedres que desembocava a la ramaderia, el punyeter Ford Capri 2.8 es va aturar. Vaig voler baixar a mirar què coi passava, quan vaig veure que estava com una paradeta d’ERC en un camp de Salamanca, completament envoltat de toros. Eren Miures d’un metre de banya a banya, dels que sortien al NO-DO matant Manolete. Em vaig quedar dins el cotxe més acollonit que Villarejo sense piles i vaig passar la tarda envoltat d’anuncis d’Osborne, però de carn i ossos. Potser a la calçotada també hi ha algun banyut, però espero que no vingui cap cabró, en el sentit zoològic del terme, és clar.