Som el 99%

L’independentisme, a qui s’ha de reconèixer realment una capacitat magistral per inundar l’opinió pública, missatges institucionals, mitjans afins i fins i tot els grups de WhatsApp, dels conceptes que genera la seva propaganda, fa unes quantes setmanes que ens «bombardeja» amb una idea conceptual nova que volen que ens gravem a foc a la pell i a l’imaginari col·lectiu: «Som el 80%.»

Segons aquesta concepció, realment fascinant, el 80% dels catalans i catalanes o bé som independentistes o bé som partidaris d’un eventual referèndum sobre la secessió. És així i punt. El president Torra, com sempre, va una mica més enllà en el camí de la radicalitat i en el seu discurs d’any nou afirma, literalment, que ja «hi ha una majoria republicana del 80% a Catalunya». És a dir, no només el 80% dels catalans són partidaris entusiastes del referèndum secessionista sinó que, segons ell, directament aquest 80% comparteix els seus postulats polítics. És clar, vaig pensar, per això el senyor Torra forma part d’una candidatura (la del senyor Puigdemont) que només va obtenir el 21% dels vots a les eleccions del 21-D. Té el 21% dels sufragis... Però representa al 80%. I així ens ha anat amb aquesta capacitat innegable que tenen per creure’s allò que només existeix a la seva imaginació o en els seus desitjos...

«Som el 80%». Segur? Per què, aleshores, no hi ha un 80% de diputats independentistes o partidaris del referèndum secessionista al Parlament? Per què dels 41 diputats catalans al Congrés només 17 són independentistes? Per què de les deu principals ciutats de Catalunya en nombre d’habitants tan sols una (Reus) té alcalde independentista? Per què a cap elecció democràtica que s’ha celebrat a Catalunya des de 2012 (i ja en portem unes quantes) aquest 80% no surt per enlloc?

Sabeu per què? Doncs perquè no existeix aquest 80%. Com tampoc existien els plans secrets, ni les «jugades mestre», ni les estructures d’Estat «garantides», ni els reconeixements internacionals «assegurats», ni tantes i tantes mentides que se’ns han presentat com a realitats inqüestionables.

Ara bé, sempre serà més senzill per aquells que han abdicat de pensar per abraçar-se al dogma que fixi el senyor Puigdemont o els CDR qualificar això que acabo de dir com a «feixisme», «traïció», propi d’una «botiflera», «enemiga de Catalunya», «carcellera» o qualsevol altra burrada o insult que els i les socialistes catalans hem d’aguantar quasi cada dia.

Doncs ja va començant a ser hora de què reconeguem la realitat objectiva per després poder transformar-la, senyors meus. En aquests moments a Catalunya el que hi ha és una profunda divisió que ha fracturat la societat entorn de dos blocs irreconciliables i això és el que hem de resoldre i superar entre tots, sense desqualificacions ni insults, recuperant els consensos que teníem i que ens havíem fet avançat com a poble. I aquesta és l’opció que representa el PSC, la via del diàleg per garantir la convivència i solucionar aquest problema que tant ens ha fet retrocedir, des del sentit de la realitat i des de Catalunya (i no mitjançant cap «mediació internacional» que ni s’ha produït ni es produirà). En una Catalunya on capiguem tots, tots, els 7,5 milions de catalans, no només dos milions. Volem un país unit entorn d’uns objectius socials que situïn Catalunya a l’avantguarda d’Espanya i d’Europa en benestar social i progrés. Què siguem capaços de recosir les ferides que s’han produït en aquests darrers anys tan tristos i mirar-nos uns i altres com a germans, i no com a enemics irreconciliables.

Com? Dialogant i pactant, primer entre catalans amb un acord que sigui assumit per un mínim de 2/3 parts del Parlament (sí, sí, un 80% real, president Torra) i després implementant aquest acord, que haurà de ser votat pel poble de Catalunya, via pacte amb el Govern progressista i del canvi de Pedro Sánchez que cada cop més catalans i catalanes esperem, desitgem, anhelem que tingui una llarga vida política (entre altres qüestions perquè amb l’alternativa al Govern socialista, és a dir, un tripartit de PP-Ciudadanos-Vox no hi haurà res a dialogar ni a pactar, com saben fins i tot els mateixos independentistes).

Hi ha un camí alternatiu entre l’immobilisme i llançar-se per un barranc i és el del diàleg, que és el que ens enllaça amb la tradició del catalanisme social i que promou més llibertat i més progrés per Catalunya. I aquest és el que camí que hem de recórrer tots junts, perquè l’alternativa és el desastre.

I una cosa més senyor Torra. Sap quina majoria real hi ha a Catalunya? La del 99%. Sí, la del 99% que no volem violència ni intolerància i que mai se’ns acudiria dir a un altre català «tu no ets català» senzillament perquè no pensi com nosaltres. Hi estic convençuda que aquest 99% de bona gent finalment prevaldrà i s’imposarà a les minories fanàtiques i sectàries que somien en escenaris de conflicte civil entre catalans. Som un sol poble, aquesta divisa històrica del catalanisme de tota la vida, la seguim tenint molt present i enarborant els i les socialistes catalans.