Pressupostos sota dubtes

Des de fa bastants mesos es parla molt de pressupostos, tant pel que fa a Catalunya, com a Espanya, amb greus problemes per la seva aprovació, davant la manca dels suports necessaris per portar-ho a terme, en funció d’una matemàtica parlamentària on ningú gaudeix de les majories necessàries per fer-ho possible.

Certament els fets objectius posen de manifest que encara que el tema és referència informativa obligada, poc es parla dels seus continguts reals i molt de quins seran els suports partidistes per posar-los en pràctica. Inclusiu es discuteix de conceptes generals sense entrar en el fons de qualsevol debat d’aquest tipus. A més, la recent compareixença del responsable del Banc d’Espanya al Congrés, encara incorpora més dubtes, doncs el seu missatge clau és que la concreció de tot el que es parla al respecte té poques garanties de poder-se posar en pràctica, un cop sigui aprovat, pel difícil compliment de les bases d’aquest.

Estem, per tant, davant d’una discussió que poc es refereix a la particularitat de les diferents partides i molt al missatge ideològic que es vol «vendre» per uns i altres, oblidant que el debat referit és la base per qualsevol política que es vulgui portar a terme, a la que s’ha de rebatre en funció d’arguments alternatius i no exclusivament d’acord amb la desqualificació sense mirar més enllà.

Segurament que l’opció de qualsevol govern hauria de ser posar la discussió dels comptes públics com la base del seu programa i del que es vol fer, malauradament la realitat demostra que la confrontació del dia a dia deixa de costat el tema que ens ocupa, que finalment només es dedica a ser la base de «titulars», però poc l’anàlisi en profunditat dels diferents comptes que el conformen.

És evident que el món mediàtic que tenim només es dedica als grans titulars, deixant l’anàlisi a una part molt selectiva de la societat, que en tot cas no representa a la gran majoria, que és qui al final decideix majories i minories, per tant, el marc que ens hem donat es veu condicionat per tot això com una mostra més de superficialitat en un marc «d’allau» de noves, que massa cops no valorem en la seva justa mesura.

Tornant al tema que ens ocupa, la realitat, a més, col·loca el «no debat» com un argument més, d’uns contra els altres, en l’apartat partidista a l’hora de posicionar-se en el vot pressupostari, cosa que comporta que massa vegades tot això no és producte d’una anàlisi sinó de la necessitat d’urgència puntual en funció d’una estratègia particular destinada a la captació de vots.

Que difícil deu ser fer pedagogia a l’hora d’explicar a fons tot el que es treballa a l’hora de fer quadrar els comptes públics i el que representa el seu incompliment, obligat o no, en funció d’una eficiència executòria del mateix o inclusiu per la manca d’ingressos previstos. No estaria de més donar a conèixer que també en la cosa pública no es pot gastar més del que s’ingressa, si no es va a un endeutament que pel nostre gruix cada cop és més vetat, davant l’abús que del mateix s’ha fet per part de tots els governs, independentment del seu color polític.

No sé si el que interessa és no aprofundir en un punt, que per la seva transcendència pràctica és, així mateix, depenent d’una sèrie de «partides» que no es poden modificar, independentment de l’autoria pressupostaria i que ens agradi on o, són les autèntiques, bases de qualsevol balanç econòmic públic.

Per acabar, s’arribi o no al bon fi de la ratificació a les Corts i al Parlament, l’evidència ratifica el fet que, un cop aprovat, el següent pas respecte del seu compliment, també és un altre dubte cert, del que no estaria de més repassar les seves conseqüències, però això seria motiu d’una altra reflexió.