Silencis còmplices

Ara és el rector de Constantí –difunt– acusat d’abusar de menors a càrrec seu i demà pot ser un ciutadà anònim. La xacra de la violència, de l’abús de poder, és present arreu. I, majoritàriament, exercida per homes. I encara hi ha discursos polítics com els de Vox, els nous genets de l’Apocalipsi ètic, exigint la derogació de la llei de la violència de gènere o de la memòria històrica. Les víctimes estan parlant, i no els ha de ser fàcil. La nostra societat ha desenvolupat una perniciosa doble moral d’arrels catòliques que indueix els perjudicats al silenci penitent, mentre els botxins bavegen patològicament i els entorns dels afectats i dels martiritzadors emmudeixen. Qui calla atorga! No ens en sortirem si no revertim aquesta mena de refugi de la depravació covard. No n’hem de deixar passar ni una! No només els casos de violència física sinó també el de la psicològica que pot actuar en el futur com a palanca per deixar anar la mà o la cigala.

Xiular quan som testimonis d’insults o gestos de flagrant menyspreu a la taula del costat d’un bar o restaurant, o al pis dels veïns, ens fa còmplices. Posar-nos de perfil quan els nostres representants polítics s’esbatussen barroerament amb munició demagògica al ple de l’ajuntament o a qualsevol altra institució pública, ens fa còmplices. No predico una comunitat idealment «bonista» però si reivindico el respecte com a únic instrument viable per la convivència. I aquest respecte s’ha de defensar amb dents i ungles a tots els entorns socialitzadors: família, escola, lloc de treball, barri, entitats socials, institucions públiques. Si callem davant qualsevol mostra de violència exercida de posicions de poder i d’aparent autoritat, ens farem encara més vulnerables. La setmana passada Reus guardava un minut de silenci per l’assassinat d’una jove menor, presumptament a mans de la seva parella de 20 anys. Quin fracàs! La directora del centre on estudiava la víctima de violència masclista deia al Mercadal que «La Kelly tenia dret a viure, totes les dones i els homes tenim dret a viure en llibertat i sense por». La lluita contra la deficiència social de la violència, sense adjectius, depèn de prendre consciència que primer cal educar, segon denunciar i tercer castigar. Això no és una broma! Ens hi va la vida! No necessitem minuts de silenci còmplice sinó crits per despertar del còmode «això no em passarà a mi, això no m’afecta». Necessitem que els crits i les denúncies de les víctimes siguin compartits per tothom des del primer minut que se’n tingui coneixement de qualsevol cas. Els fets de la Rectoria de Constantí i els de l’Abadia de Montserrat tenen un inquietant element comú: han transcendit quaranta o cinquanta anys més tard. Calien denúncies de les víctimes? Ningú en sabia res? Ningú va veure res? No m’ho crec.