Avui he somniat amb el judici del procés. He imaginat que era dona de la neteja, amb un cubell a la mà, una bata a ratlles blaves i un brodat a la butxaca que deia Servicio de limpieza del Tribunal Supremo. A sota, amb lletres més grosses posava «Srta. GRACITA». He somrigut a la foscor del dormitori veient-me com una dona amb barba, amb mitjons negres sobre les cames peludes i espardenyes de pagès. El meu cervell ha burxat dins la llista de minyones i ha triat la Gracita Morales per representar-me. Ja saben, aquella que cridava allò del «señoriii-too». Però no se n’ha estat d’afegir al repartiment la Rafaela Aparicio, la Juani de Médico de Familia i la Repu, del José Mota. Seiem plegades a les trones dels magistrats mentre xerrem amb un cafè amb llet a la mà, d’aquells tan madrilenys que serveixen en got llarg. Observem l’exèrcit de togues i policies mentre comentem la jugada. «Que guapo l’Andreu Van den Eynde!», diu la Repu. «Jo estaria encantada que em representés», respon la Rafaela. La Juani crida –amb veu de pito– que les dones de la neteja fan una tasca molt important: «La merda que tindria el país si no fos per nosaltres!». En un moment del somni decideixo aixecar-me per fer-li un petó al Junqueras, però abans que els meus llavis arribin a tocar la seva galta, s’esvaeix. Un dels policies comença a cridar «alarma, alarma!». Jo crido, «agente, no ve que esto es un sueño!». De sobte, he obert els ulls i he parat la ràdio. Em vaig quedar adormit amb Catalunya Informació parlant del judici. He tancat el llum i cinc segons després he sentit l’Oriol: «Tant de bo pogués desaparèixer».