De cap a peus

Personalment les he sentit i vist de tots colors. Com sia que en aquesta etapa electoral d’intel·lectuals i polítics del moment, les llarguerudes ofertes, propostes i promeses precisen d’un necessari aclariment. A l’Ajuntament, els regidors enjogassats, desplegant una estratègia de seducció adreçada als tarragonins, aprovaren una moció per a soterrar el cablejat aeri i de façanes de la ciutat mitjançant l’impuls d’un conveni amb totes les companyies. La notícia és il·lusionant i excel·lent per als ciutadans.

No obstant això, després de meditar-ho meticulosament, detecto dificultós, llarg i molt gran el camí per recórrer. Fins i tot el regidor d’Urbanisme –persona justa i equilibrada– en lletra petita va qualificar el futur de la proposta complicat i dubtós. Acollint-me a la llibertat d’expressió crec que el resultat ens conduiria a una situació xocant. No m’atreveixo a fer d’endeví i dir poca-soltades, però considero possible que per a les companyies fora com demanar-los desmantellar el seu estat de benestar. Caldria molt més que aquesta aprovació i girar full. Només aconseguir que els que han creat el desgavell hi participin, és aposta enrevessada. Tot plegat, amb aquest entorn idíl·lic, estem flirtejant amb volar coloms electorals?

Intentareu una sobredosi de quantitat en comparació de l’assignatura pendent d’un antic cablejat aeri al Serrallo sense aconseguir-ho, i de retruc també a Corsini, inaugurada plaça que manté la decebedora imatge de l’alt i gruixut pal, que suporta un cable que travessa de Correus cap a l’altra façana i el barracot elèctric. Ambdós, anys plens de vida i no els vàreu fer fora. Ensems, sense anar més lluny, ahir assegut a una terrassa davant la casa número set, em va faltar un punt de paciència per no enfuriar-me i qualificar d’immoral o il·legal el manoll gruixut i embolicat desgavell de fils i cables negres de tota mena, enrocats sota els balcons del primer pis. Doncs això forma part dels detalls decoratius xaró que sumen, més que minven, a la majoria de cases d’un indret a l’altre de la ciutat. Encabiran tard o d’hora tot això al pressuposat conveni? Proposta aprovada, sinònim de serenor, que per ara només ensenya la poteta, demano amb un xic d’amabilitat, que no desaparegui la passió i l’un per l’altre acabi reposant al taüt del mai més. Batallola! Ja ho oblidava. A la zona de Corsini em tranquil·litza que, potser aviat arribarà l’alè de les muses del qui ha de fer posar la pèrgola, els arbres mini –de torreta, quin remei– bancs, jocs infantils i papereres. Ja ho sé, són detalls senzills, però resultaria la picada d’ullet per al ciutadà.

Endemés del grapat de projectes sobre la taula.

Ballesteros, rumb a Ítaca i assumint un grau d’heroisme innegable, ens ha posat la mel a la boca prometent l’edulcoració d’una Rambla al carrer de Mar. Ha pensat que l’assumpte conté l’endimoniada paradoxa d’un camí inexcusable: que Renfe cedeixi els seus terrenys?

Comprenc que necessàriament l’alcalde vol aconseguir el retorn de la confiança perduda i en un tancar i obrir d’ulls vol promoure un canvi de tarannà. Hauria de recordar que encara no ha paït el tràngol dels anys que es perllongà i cops de porta soferts per demanar repetidament les escales automàtiques i la reforma interior de l’estació. Ha oblidat que Renfe, de manera ràpida i contundent privà l’AVE a la ciutat? Si pensa desenvolupar el projecte de la promesa Rambla després de l’any 2020, data d’alliberament ferroviari, la situació pot esdevenir crònica, generant risc de fer patir novament el comerç i els tarragonins amb deu anys més de travessa del desert, com l’obra del Mercat o el nou nonat paviment de la Rambla Nova. Aquest estiu, àdhuc seguirà l’enganxament de les sabates al quitrà? Davant l’estancament de la reforma, fóra arriscat aspirar que a la primavera vinent, la buidor mundana sense pietat dels parterres –alguns semblen la terra rònega tarragonina– torni a lluir entorn d’esplendor amb l’aroma visual de les flors? No ho sabem, pot esdevenir en demesia? A Tarragona, amb tanta promesa imprevisible i sense una dosi extra d’il·lusió, som conduïts cap a un misteri, de cap a peus.