Arguments polítics, arguments jurídics i fal·làcies

El judici al Tribunal Suprem segueix el guió previst. La fiscalia ha ensenyat les dents en la resposta a les qüestions prèvies plantejades per la defensa. Està clar que després d’haver obert aquest procés apuntant tan alt en les responsabilitats penals exigides als líders independentistes i de trobar-se fins ara un terreny abonat amb les decisions que ha anat prenent el tribunal, no era raonable esperar un llanguiment del vigor punitiu. De tota manera, la bel·ligerància dialèctica exhibida pels representants del ministeri públic revela la feblesa fonamental de la seva posició.

En un discurs a la defensiva davant dels arguments de les defenses s’ha pogut observar que la incomoditat provocada en molts alts funcionaris de l’estat pel ja cèlebre manifest de 120 catedràtics i professors de dret penal d’universitats espanyoles ha fet que hagin d’ocultar les vergonyes recorrent a la difamació i a una dada falsa. Es difícil quantificar quin percentatge de professors representen aquests 120 perquè no és fàcil fer un cens de totes les categories professionals, però tot jurista coneixedor del món acadèmic a Espanya sap que representen més d’un 15%. En tot cas, el més important no és la quantitat ni tampoc el prestigi, qüestionat pel fiscal, si hom vol evitar incórrer en la fal·làcia de l’argument d’autoritat. Molt més significatiu em sembla que, si és qüestió d’autoritat, el fiscal no hagi pogut oposar als 120 signants una llista d’altres professors prestigiosos que s’hagin pronunciat a favor de la tesi més criticada de la fiscalia, l’acusació per un delicte de rebel·lió que no se sosté d’acord amb la descripció que fa d’aquest delicte el Codi penal espanyol.

En aquesta línia, també és significatiu que els fiscals s’hagin defensat dels arguments més polítics de les defenses amb arguments també polítics, com la referència a que la sobirania i el dret a decidir és "de tots", referint-se al conjunt d’Espanya, portant el debat a una dimensió de suma-zero i allunyat del que haurà de ser el centre del judici, la prova sobre l’al·legada existència d’un aixecament públic, necessari perquè els fets imputats poguessin ser considerats com a rebel·lió i fins i tot sedició. En un judici penal, la qüestió jurídica no és si els acusats volien exercir el dret a l’autodeterminació, amb base en una sobirania que el dret no els reconeix, o si volien trencar Espanya, sinó si per aconseguir-ho van recórrer a la violència, però està clar que els fiscals en el fons no poden ser aliens a la feblesa jurídica de la seva posició i al caràcter inevitablement polític del procés que han iniciat.

Pel que fa a les cites d’autoritat també ha estat ben revelador que el representant del ministeri públic hagi acudit a Luigi Ferrajoli, filòsof del Dret italià fa poc investit com a doctor 'honoris causa' per la Universitat de Barcelona i valorat en la comunitat científica per la seva contribució en defensa del garantisme penal, precisament allò que està sota amenaça en aquest procés judicial. Segon cop de peu a la dignitat d’una acadèmia que resulta incòmoda quan alça la veu per denunciar l’abús de poder perpetrat per qui hauria de protegir els ciutadans contra els abusos: el poder judicial.

Al capdavall, l’inici del judici televisat ha permès veure ja que aquest, per molt que es respectin de manera acurada els aspectes més visibles del procediment, no podrà ocultar les tres principals deficiències jurídiques fonamentals sobre les que es recolza: l’atribució per part del Tribunal Suprem d’una competència que no li atorga la llei i que ha de defensar amb arguments més polítics que de base legal (afectació de la conducta dels acusats al conjunt d’Espanya, per exemple), imputació per delictes sense complir amb les exigències de la tipicitat i abús de la presó preventiva. Totes tres podran portar als advocats defensors al Tribunal Europeu de Drets Humans al·legant que s’ha infringit el dret a un procés just.

Josep Maria Tamarit Sumalla. Doctor en Dret per la Universitat de Barcelona (1988). Des del 1999 és catedràtic de dret penal de la Universitat de Lleida i des del 2010 catedràtic de la Universitat Oberta de Catalunya i director del programa de Criminologia. Ha estat investigador principal de diversos projectes de recerca i actualment ho és del Grup consolidat 'Sistema de justícia penal' (AGAUR 2006-2009 i 2010-2013) i del projecte coordinat 'La victimizació sexual de menors i la seva protecció penal' (UOC-UdL-UB 2013-2015). La seva activitat de recerca s’ha centrat especialment en la victimologia, la justícia restaurativa i el sistema de sancions penals.