Ahir, mirant la tele, em va venir al cap el record de quan passava set hores sentint judicis a l’Audiència de Tarragona. Ara ja cap mitjà provincià es pot permetre destinar un periodista a passar el dia assegut davant els magistrats, apuntant a la llibreteta. Les sales tenien aquella uniformitat de les dependències estatals que, si cobrís judicis arreu d’Espanya, no sabria on sóc. No us ha passat que quan marxeu de vacances, entreu a un Mercadona i us sembla que esteu al vostre barri, encara que sigueu a La Gomera? Ui, perdó, que vosaltres aneu a bons restaurants de menús de 50 euros. Doncs, també són iguals... Plats petits, comptes grans. Ara que parlo dels que toquen quartos, us confessaré que ahir vaig evadir-me d’allò que fa mesos que sentim dels advocats. De sobte, vaig pensar en el paio que va folrar de vellut vermell les sales de vistes. Entenc que ell també es devia folrar, però d’un altre tipus de «tela». Totes les Audiències Provincials, Nacionals, Tribunals Superiors i Suprems les va decorar el mateix? Pregunto angoixat i envejós. Quants milions va guanyar qui va vendre aquella tramoia que formen els crucifixos o els bancs d’acusats? Ei, que no ho dic per criticar ni denunciar res, només per curiositat i per riure. Ho aclareixo perquè no m’agrada anar d’excursió en autocars sense finestres. El que m’intriga especialment és quants martells de fusta es van comercialitzar? Posava al BOE, «concurso de martillos y peanas?» Són els mateixos que es fabriquen per trencar nous? Però veig que falta és el micro, el tamboret, la tauleta, el whisky i el cendrer, per quan vingui Rajoy a explicar acudits.