Perry Mason

És possible que no a tothom els hi resulti familiar el nom, però la gent de la meva edat vam créixer amb la sèrie de televisió sobre judicis més popular de la història de la televisió. Durant un decenni i quasi tres-cents episodis, la sèrie de televisió mostrava les aventures d’un prestigiós advocat penalista de Los Angeles. Dedicat a la defensa de, gairebé sempre, suposats assassins, cap al final de l’episodi resultaven declarats innocents per la confessió del verdader culpable. Les habilitats del defensor que protagonitzava l’actor Raymond Burr, s’ajudaven de la cooperació d’un guapíssim detectiu, Paul Drake ( l’actor William Hopper) i l’eficacíssima secretaria Della Street (Barbara Hale). Però també del personatge del fiscal, el fiscal del Districte Hamilton Burger (l’actor William Talman) que generalment feia un paperot d’estúpid, habitualment frustrat.

Per la influència, juntament amb altres sèries de TV i moltíssims films de Hollywood, en aquest país estàvem i potser estem més familiaritzats amb el sistema judicial nord-americà que el mateix espanyol.

El temps que vaig passar als Estats Units i la forçada presència com a testimoni o pèrit en uns quants judicis, em van permetre veure que el sistema judicial americà tampoc se semblava gaire al que se’n veia a les pel·lícules. No és només la notable diferència dels sistemes que depenen de la llei canònica dels països mediterranis d’arrel llatina amb els que depenen de la llei comuna (common law) anglosaxona. És que el component d’espectacle es perd en el volum de normes i paperots que fan la pràctica judicial quelcom molt més tortuós i feixuc. Avorrit tot plegat. No hi ha forma de reduir un judici que dura setmanes al cap de 45 minuts d’un capítol de sèrie televisiva.

El judici que ha portat com acusats a una bona part del govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i als líders civils Sánchez i Cuixart, es farà llarg i eventualment avorrit. Tampoc ajudarà la maleïda realització de la retransmissió televisiva a càrrec de RadioTelevisión Española que també s’encarregarà, pel que hem vist fins ara, de fer-lo més tediós encara.

La creativa i ficcional instrucció del procediment planejarà sobre tot el procediment, intentant distorsionar una realitat que no cal que ningú ens expliqui perquè la vam experimentar en viu i en directe més de dos milions de catalans la tardor de 2017. Sabem que estem essent jutjats en una forma de rebel·lia quan vam fer col·lidir els nostres cossos contra les porres del «piolins», pobres servidors públics obligats a menjar croquetes per Nadal. I que fa mesos que pintem el país d’un horrible color groc, insuportable als ulls dels nacionalistes espanyols.

Esperarem amb paciència quines originalitats revesteixen un procediment judicial tort i forassenyat, lluitant contra l’avorriment amb el convenciment que el resultat el tenen escrit.