La dificultat afegida

No empro gairebé mai el discurs feminista, sincerament, però no és perquè no coincideixi en moltes opinions. Segurament és que vaig aprendre a callar, com la majoria.

El 2018 han estat assassinades 47 dones per les seves parelles o exparelles a Espanya; cap home. I crec que en part és la conseqüència d’una estructura social que a estones, em resulta molt fastigosa i no només a mi, és clar.

Aquesta dada que he comentat, terrible, no recull tot el que hi ha darrere, ens parla de les situacions límit on ja no hi ha camí de retorn. Però sabem que hi ha realitats potser no tan extremes que també són deshonestes diguem-ne. Així que si volen treure conclusions de com estem, s’adonaran que fa falta molt de camí per canviar aquestes formes de pensar i d’actuar que impregnen la nostra estructura social.

Si parlem del mercat laboral, les dones som un col·lectiu vulnerable i no és perquè ens manqui força per empendre. Segons Creu Roja, ser una persona vulnerable respecte de la feina, és haver de fer front a especials dificultats, aquesta dificultat afegida que provo d’explicar, a l’hora d’accedir al mercat laboral.

I aquesta dificultat afegida a la feina, és la manca d’igualtat d’oportunitats, la discriminació, els aspectes socioeconòmics, i els factors estructurals de la nostra societat. I és ser dona immigrant, ser dona més gran de 45 anys, o ser víctima de violència de gènere.

Tenim ganes que els homes, almenys amb els que hi convivim bé, expressin també la seva repulsa a aquesta xacra. Però, sent realista, estem lluny d’això. La base de les diferències entre homes i dones per mi és cultural, vull dir que ens han criat així.

Per què continuem pensant que vivim mons oposats?

Per què a la majoria dels xats masculins hi ha pornografia?

Homes! Perquè malgrat no compartir formes de funcionar o de pensar masclistes d’altres homes, moltes vegades els cobriu? Potser perquè si no, no sou prou homes?

Ara resulta que la responsabilitat de la baixa natalitat és de les dones perquè ens hem cansat de renunciar, on són els nostres homes? Volem la corresponsabilitat en la criança dels nostres fills, perquè no la tenim, perquè no està de fet ni en les polítiques del nostre Govern ni en les condicions de treball de les empreses en les quals treballem nosaltres o els nostres homes. Els llocs de poder, on es decideixen rumbs, són majoritàriament masculins i per tant les decisions també, una altra dificultat afegida. 20 homes i cap dona van conformar inicialment la secció quarta de Dret Penal de la Comissió General de Codificació del Ministeri de Justícia. Increïble! I tot això després que la sentència que condemnava als cinc membres de «la manada» per un delicte d’abús els absolgués d’agressió sexual i malauradament hi han hagut uns quants casos més després.

Jo sóc arquitecta, quantes dones hi ha a les obres? La mitjana a Espanya és del 8,7%, hi ha una presència majoritària d’homes (91,3%).

Si penso en els arquitectes que han estat i continuen sent referents són majoritàriament homes. Això per mi personalment és una dificultat afegida. Avui dia, les dones, per sort estem treballant per tenir visibilitat. Però cal també que es reconegui la feina de totes aquelles dones, arquitectes, que tradicionalment han hagut d’estar en un segon pla.

Ensenyem als nostres fills que darrere de tots els assoliments hi ha esforç, molt. Què fem? Hem d’ensenyar a les nostres filles que s’han d’esforçar més sempre pel fet de ser noies? Serveixin aquestes línies per a dir que la lluita feminista no és un ensomni senyors i senyores de VOX, que no ens falten raons.

Que volem la igualtat a casa, al carrer, a la feina. Que no som tan diferents, que ni vosaltres sou tan racionals ni nosaltres tan sensibles. I que, com diu la cançó, aquest és un món d’homes però no seria res, res, sense una dona o una noia.