Vaig a rehabilitació per un mal a l’espatlla, a Asisa del carrer Balmes de Barcelona. No trobo aparcament i fa vint minuts que volto per no gastar el salari mínim en un pàrquing. Finalment, mosquejat, he entrat i he saludat la noia que em retorça el braç cada setmana perquè la lesió no es calcifiqui. Ella em recrimina que no faig esport i li contesto que el meu esport consisteix a pensar com escriure articles per tenir múscul al banc. A l’altra banda d’un estret passadís hi ha una senyora. La podria descriure amb una paraula: tieta. Tots dos esperem que ens atengui postrats a la llitera mentre mirem el sostre, com el Pedro Sánchez. Mantenim la típica conversa d’ascensor. És una dona dolça i amable. Li explico que vinc emprenyat perquè hi havia una cua de nassos al peatge de Martorell i que el trànsit a l’Eixample de Barcelona sembla que el reguli Casado: «M’ha costat mitja hora trobar aparcament!», li dic, com si estigués anunciant la tercera guerra mundial. «I a vostè, que li ha passat? Un accident?». «Ai, no, fill, vaig tenir una embòlia a Ruanda. Sóc missionera i clar, allà tot és complicat. Ens passàvem el dia intentant amagar les pobres noies perquè no les violessin i matessin els tutsis. És un patiment constant. De vegades entren amb matxets i maten tothom qui troben. Alguna companya ha acabat així... I jo estic aquí perquè vaig perdre la mobilitat a la meitat del cos, però amb una mica de paciència i recuperació, tornaré aviat a Kigali». He girat el cap de cara al sostre, però realment mirava dins meu. He pensat en el peatge de Martorell, en el punyeter aparcament, i en si puc ser encara més imbècil.