L’altre dia vaig tenir l’ocasió, a l’Antiga Audiència de Tarragona, de què em presentessin la Laura Rosel de la mà de la Coia Ballesté i The Quico’s Band. (Aviat farem una sèrie de televisió tipus Friends i sabreu qui són). Em sento identificat amb ella perquè hem tingut vides paral·leles. Ella va estudiar periodisme a l’Autònoma i jo sóc un autònom que facturo com a periodista. Tots dos vam estar vinculats al programa de ràdio Via Lliure, de RAC1. Ella presentava i, a mi, quan van descobrir les meves capacitats professionals... em van donar «Via Lliure». Ella va treballar amb els del Terrat, i jo també. Ella presentava el Preguntes Freqüents i jo encara em faig freqüentment la pregunta de per què la van substituir. Ja posats, també em faig la pregunta de per què em van substituir a mi.
El món de la tele sovint té incongruències difícils d’explicar. I quan s’expliquen, sembla que els espectadors tinguin set anys. Que si més entreteniment. Que si menys política. Que si més música. Que si massa curt, que si massa llarg... Un exèrcit de gafapastes moderniquis experts en share tenen la capacitat de cagar-la contínuament.
Si tens una presentadora que fa un 21 per cent d’audiència, has d’esculpir la seva cara en una paret de la Mussara. Parlant clar, els de la tele van fotre fora una presentadora que ho feia bé. Sí, sé que va entrevistar gent que la tindries amb una cadena al jardí. No és culpa seva. Elsgafapastes de la tele haurien de fer un comunicat on es digués: «Hem substituït la Rosel perquè ens ha sortit dels collons». Ja no cal donar més explicacions. Veieu què bé?