Anar a l'escola

L’educació, la formació, el coneixement ens fan més lliures. Prou que ho saben les dictadures i els totalitarismes antics, moderns i contemporanis que per imposar el seu poder antidemocràtic o per mantenir-lo tenen molt clar que una de les primeres accions de control és posar les urpes als sistemes educatius públics. Aquesta equació «saber=poder», aparentment tan senzilla, és la clau de volta per construir una societat justa, integradora i esperançadora. I per senzilla, la fórmula perd batalles de la lluita contra la relació «tenir=poder».

Per sort, la guerra no ha acabat i tothom sap que l’aprenentatge és l’arma definitiva de construcció massiva. Dilluns la Cambra de Comerç de Reus acollia un acte públic sota el títol Oportunitats de l’FP. La formació professional, especialment la formació dual que dibuixa el triangle virtuós format per l’administració pública, la iniciativa empresarial i les noves generacions, s’ha convertit els darrers anys en un dels cavalls de batalla de les cambres de comerç d’arreu.

Estan posant damunt la taula les noves necessitats de les empreses i alhora les noves oportunitats per les persones, més joves o no tant, de trobar el camí pel seu projecte vital i professional.

A l’acte de Reus, impulsat per la seva cambra i per la diputada d’Esquerra Republicana i tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Noemí Llauradó, es van sentir algunes afirmacions lapidàries i contundents com que no és el mateix estar a l’escola que anar-hi. Ho deia Joan Lluís Espinós, director general de Formació Professional de la Generalitat. Una sentència que ens hauria de fer reflexionar sobre el profit individual i col·lectiu de tot el sistema educatiu, públic i privat.

Deia Espinós, referint-se genèricament a la formació professional, que el sistema ha quedat desfasat i no dóna resposta adequada al nou context socioeconòmic i per tant tampoc a les necessitats i expectatives de la societat. També destacava la paradoxa d’universitats saturades enfront el gran marge de creixement de l’FP que, malauradament, encara arrossega l’etiqueta de la ventafocs del sistema. I reconeixia un alarmant dèficit d’orientació de l’alumnat que jo, completant les seves paraules, situo en tots els nivells de socialització de les persones. A l’escola, sí, però sobretot als entorns familiars. I és que tampoc és el mateix estar a la família que ser-hi agent actiu.

Com no és igual tenir una empresa que fer-la. O estar en política que fer-ne. Tots hem sentit més d’una vegada el retret d’«haurien de tornar a l’escola» fet als qui són deliberadament ignorants. Doncs triem si en tenim prou amb estar al món o ens atrevim a anar-hi amb totes les conseqüències.