Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Vaig en AVE cap a Madrid. Ja us vaig dir que el Tribunal Suprem ha considerat que les meves sabates catalanes poden aixafar les catifes de vellut vermell. Al tren he fet una becaina i he somiat que treia una exclusiva. La cosa anava de què, en anar al lavabo del Suprem, em trobava el Rajoy i la Soraya barallant-se. En un moment d’obcecació, ella li llençava la bossa que va deixar a l’escó del presi el dia dels whiskys. Tots dos s’estiraven dels cabells mentre rodaven per terra. Com que duia la càmera al coll, feia fotos. Òstia! He cridat. El Marchena ha tret el cap per la porta de la sala per dir-me que no utilitzi interjeccions impròpies. Pluf! M’he despertat a Saragossa i he pensat: De què serveix una exclusiva? Les meves fotos sortirien a tots els diaris amb un retolet en arial 6 que diria «Cedida: Moisés Peñalver». Però no crec que cap mitjà de comunicació em fitxés com a director. La gent, en comptes de considerar-me un gran periodista, diria que, simplement, vaig tenir la sort de trobar-me «boshhh» a terra. Sí, en aquest país som així. Les exclusives m’han servit perquè m’amenacin o em posin una querella com una casa mentre quatre companys et fan el passadís per on passen els polis que t’embarguen la casa. A Guadalajara ja he decidit que passo d’exclusives. Entraré al Suprem simplement pel plaer d’estar a prop d’un fet històric: una màquina de cafè que funciona! Potser aprofito per anar al Museu de Cera si encara està allà a prop. No us ho recomano, perquè és un lloc que fa por, amb totes aquelles cares pàl·lides i immòbils. És un lloc fosc i tètric. En canvi, al Museu de Cera us ho passareu bé.

tracking