Els dubtes de l'empresa familiar

El concepte d’empresa familiar com aquella organització on les decisions són preses o estan influenciades pels membres d’una família, potenciant que siguin les successives generacions les que donin viabilitat a l’empresa, és una manera de definir aquest model empresarial que, malgrat tot, segueix subsistint malgrat la pressió del mateix mercat, el capitalisme en si mateix, que el que busca és controlar, en formula monopolítica, la dinàmica econòmica a tots els nivells.

Molts són els exemples d’apostes empresarials que segueixen sobrevivint amb èxit després de moltes generacions, amb etapes de foscor evidents al llarg dels darrers segles, però en el convenciment que «la filosofia en la qual es fonamenta» segueix sent possible en un marc econòmic complicat per l’afany controlador d’unes multinacionals «sense propietaris coneguts» però que volen «acaparar» el cos que faci falta en el seu objectiu de més benefici amb escrúpols il·limitats.

La realitat avui suposa una deshumanització del capitalisme fins a cotes inadmissibles, que només pot tenir fre en funció d’una capacitat de sobreviure de l’amalgama d’apostes empresarials familiars que sàpiguen adaptar-se a la realitat en funció de la trobada d’una viabilitat objectiva en els successius directius de les mateixes que han de garantir, per la seva qualificació, la pervivència en el mateix mercat.

Certament la majoria d’apostes econòmiques familiars passen per la petita i mitjana empresa, però això no hauria de suposar cap fre per poder «dir la seva» si realment són competitives i estan capacitades per defensar el seu «nínxol» de mercat que tenen «molt treballat» en funció d’una història d’èxits i garanties pels seus clients present i futurs.

Segons dades oficials, els negocis familiars tenen problemes de subsistència, així es diu, de manera general, que només el 30% passen de la segona generació, el 12% de la tercera i, solament el 2% a la quarta o més lluny, per tant, els vaticinis no és que siguin molt optimistes, però potser per això el repte encara és més important. Una altra cosa és com es fa l’adaptació a la nova realitat i també aquí, la cosa es complica si no se sap fer el que toca, així, no estaria de més que el suport institucional fos real i no només producte del «discurs polític puntual» com garantia d’humanització d’un sistema capitalista que no veu amb bons ulls que una part del «pastís» sigui en mans de «persones» i no «d’interessos» com els nous que els nous temps ens porten.

Cada cop és més difícil conèixer els noms i cognoms, dels que realment són darrere de les grans corporacions, el que fa que el sistema quedi reduït a una deshumanització evident, on l’únic que val és la força per conquerir monopolis, garantia de negativitat per uns consumidors, a tots els nivells, que veuen com principis com «la lliure competència» queden aparcats en funció d’una capacitat d’influència il·limitada, que no respecta res, ni la mateixa democràcia que gaudim, cada cop més condicionada.

És evident que el poder dels grans conglomerats empresarials, és un fet inapel·lable que deixa els governs de torn com convidats de pedra a l’hora d’exigir determinades garanties impossibles que, en tot cas, deixen els Parlaments com proponents de bones intencions però poc més.

Poques són les solucions que es poden implementar per fer front al problema real esmentat, de decisions induïdes en funció de poders desconeguts i incontrolables, i és aquí on el pes d’una proposta d’empreses familiars hauria de tenir la seva veu com punt crític dintre del mateix mercat, per fer front a una realitat que pot condicionar-ho tot si no es fa el que toca.