Desconcertats

La incidència de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i de les seves diferents mutacions estructurals o conjunturals ha estat determinant en la configuració del mapa sociopolític de Catalunya i òbviament del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre durant els darrers 42 anys.

Amb l’aportació rellevant dels dos governs tripartits (PSC-ERC-IC) del 2003 al 2010. I, per tant, el món convergent també ha estat un agent determinant en els consecutius governs municipals de la regió. Per això el terrabastall que ha provocat el president Puigdemont en el Partit Demòcrata Català (PDeCAT) –refundació de CDC des del 2016– arran la confecció de llistes per les pròximes cites electorals –les generals del 28-A i les municipals i europees del 26-M– és de pronòstic reservat i imprevisible. Els candidats i les candidates locals estan astorats però posant bona cara per evitar un missatge negatiu que desmobilitzi als seus tradicionals votants. Des de CDC el 1977, a Convergència i Unió del 1978 fins al 2015, al PDeCAT el 2016, a la Crida el 2018 per desembocar en l’actual tsunami Puigdemont. No oblidem les plataformes transversals de Junts pel Si i Junts Per Catalunya.

La preocupació pels efectes desconcertants d’aquest procés és evident i alguns dels seus líders l’expressen en privat però també en públic. L’alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet, deia el passat 20 de febrer, en una tertúlia a l’emissora Lanova Ràdio, que desfer CDC havia estat un error. Poblet que, com el seu antecessor i amic Joan Maria Pujals, ha estat sempre un vers lliure dins del món convergent, ho argumentava pel risc i cost de deixar orfe i desemparat políticament una part rellevant de l’electorat català, sobretot el gruix de catalanisme moderat, dialogant i pràctic aglutinat durant 40 anys. Sense amagar les ombres generades per la presumpta corrupció de Jordi Pujol, sol del sistema convergent, i del seu entorn familiar, les seves llums han estat fins ara la banderola d’enganxament que els ha donat prou força per «fer país» i alhora ser fins i tot determinants o, com a mínim, molt influents en el mapa espanyol.

El darrer exemple ha estat la moció de censura que ha permès al socialista Pedro Sánchez ser president del govern fins al no als pressupostos. El conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol per la voluntat popular i parlamentària d’exercir el dret a l’autodeterminació i el projecte independentista ho arrossega tot. Diuen que el nom no fa la cosa però sí que ajuda a construir i a comunicar la marca i els seus valors. Alguns candidats s’estan quedant sense marca i hauran de jugar-s’ho tot als valors. Veurem què queda.