L'Ajuntament ha de liderar les polítiques d'habitatge

La setmana passada va tenir lloc una taula rodona, convocada per la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la URV, en la que els diferents partits vam poder explicar el nostre model de ciutat i les propostes concretes sobre habitatge. És de justícia començar per felicitar al director de la Càtedra, Sergio Nasarre i al seu equip, no només per l’organització de la trobada, sinó sobretot per la qualitat del treball que desenvolupen.

El tema més recurrent al llarg del debat va ser el creixement de la ciutat en contraposició a la regeneració urbana. Una qüestió respecte a la qual, en el meu torn d’intervenció, em vaig posicionar clarament. Tarragona està patint un procés accelerat de depreciació, en alguns barris d’incipient degradació, que hem de revertir de manera urgent. Aquest plantejament és la clau de l’urbanisme actual i neix de la consideració de la ciutat com un marc de convivència on les persones puguin desenvolupar els seus projectes vitals. Des d’aquesta perspectiva, no té cap sentit deixar que la ciutat construïda caigui de vella, que es despobli, que els comerços tanquin i que alhora estiguem construint una ciutat paral·lela als extrems de la ciutat i als espais amb més valor natural i paisatgístic.

Això vol dir que la ciutat no ha de poder créixer? És clar que ha de poder créixer, però de manera ordenada, sostenible i evitant cedir a cap gran promotor el monopoli del creixement durant les pròximes dècades. Es pot créixer sense desenvolupar mega projectes depredadors com La Budellera i la Vall del Llorito, ni generant noves concentracions de grans superfícies que enfonsen el comerç local? És clar que sí, però això demana un canvi d’actitud per part dels responsables polítics de l’Ajuntament, massa habituats a delegar la seva responsabilitat d’ordenament de la ciutat als interessos de determinats agents privats.

No se’n parla massa, però Tarragona té en el seu planejament la perspectiva de construcció de més de 15.000 habitatges, sense haver de recórrer als immensos projectes depredadors. Un conjunt de plans parcials petits, de plans de millora urbana i de polígons d’actuació que poden abastar de manera més que suficient la demanda de pisos nous. Créixer d’aquesta manera permetria una oferta diversificada, amb intervencions que ajudarien a endreçar i millorar els entorns on s’actua. Alhora, la mateixa escala de les actuacions facilitaria que fossin les empreses i els industrials locals els agents actuants. També cal valorar que són obres de més ràpida execució que oferirien disponibilitat d’habitatge en un termini inferior.

Mobilitzar els pisos desocupats, promoure la creació d’un fons de lloguer social, rehabilitar i créixer ordenadament, són les claus que haurien de regir la política d’habitatge d’aquesta ciutat. Això requereix un ajuntament amb decisió per assumir les competències que li són pròpies i utilitzar els instruments que la llei li permet. És imprescindible passar d’un ajuntament submís a un ajuntament líder, que posi els interessos col·lectius per damunt de tot.