Cants de sirena

Si els qui planifiquen les obres públiques per l’últim semestre dels mandats municipals fossin conscients de les molèsties i els emprenyaments que generen a la majoria dels ciutadans i ciutadanes, s’ho pensarien dues vegades. Tinc la impressió que els acaba sortint el tret per la culata.

Una concentració de carrers i voreres esbudellats que sovint converteixen en una mena de ral·li urbà moure’s per algunes zones de les ciutats. Que dels 48 mesos que dura un mandat es triïn els sis últims per arranjar o millorar la població diu molt poc de la capacitat de planificació dels governs i és poc respectuós amb la intel·ligència dels veïns en general. Els qui acabarem dipositant la papereta a l’urna.

Tot i que la normativa electoral intenta posar límits a la fal·lera dels polítics de vendre els resultats de la seva gestió, pocs mesos abans de les votacions es desboca la imaginació dels electes per penjar-se medalles i intentar guanyar-se el favor dels electors. Hem de reconèixer que aquesta manera d’actuar no és exclusiva de la política local i que s’ha convertit en una pràctica transversal sigui quina sigui la convocatòria (autonòmiques, generals, europees, ...). En el fons amaga una visió clientelar de la gestió pública de la qual tots en un moment o altre hem estat còmplices i que s’ha reforçat els últims anys amb les estratègies de màrqueting i comunicació.

El contracte entre els electors i els electes ha d’anar més enllà si creiem de debò que la participació, el diàleg i la transparència són la saba de la democràcia i l’únic antídot contra el verí de la dictadura. Quatre cintes d’inauguració i quatre tones d’asfalt no justifica ni corregeix, si és que es dona el cas, quatre anys d’inoperància o mediocritat. De la mateixa manera que un final normal i discret no empal·lideix en absolut la feina acumulada durant les tres primeres parts del mandat.

Ningú té l’artefacte que va popularitzar la pel·lícula Men in Black per esborrar amb un flaix la memòria de la gent. I, si alguna corporació terrestre o extraterrestre l’inventés, la resta d’humanitat ens hauríem de confabular per prohibir-ne l’ús. Qui perd els orígens, perd la identitat, cantava Raimon a la cançó Jo vinc d’un silenci. Canvieu orígens per memòria i identitat per capacitat de decidir i tindreu una aproximació del que ens juguem a les eleccions democràtiques. Per això, com si fóssim mariners navegant pels procel·losos mars preelectorals, alerta amb la seducció dels cants de sirena! I, si voleu saber la fondària de l’aigua –de les propostes polítiques– agafeu del clàssic escandall –cordill i plom–. No enganya i t’alerta de quan s’ha tocat fons i cal variar el rumb del vaixell.