El març del 2004 vivia a Andorra quan em van dir que havia nascut un diari nou a Tarragona. Em va alegrar que algú plantés cara al Times, però vaig pensar que acabaria com Las Ketchup. El 2014 deien que el Diari Més ja era un mitjà amb una difusió que provocava tremolors (OJD). El 2016 vaig entrar a formar part de la plantilla. Gran error, perquè no vaig caure en què s’havia de treballar. Crec que la gent és el més important de l’empresa: el Carles Magrané és un home capaç de prendre un cafè en un avió a punt d’estavellar-se. Faltarà un pam per tocar terra i dirà: «Tranquils, no passa res». I tu te’l creuràs. La Sílvia Jiménez és la directora: periodista de raça, sincera i de cara, però si hi has de discutir, millor que ho facis amb Bud Spencer. El Carles Abelló és el director general. No recordo ser periodista sense tenir a prop la seva barba. (Ara ell no en porta i jo sí). És un gestor collonut, no per saber mantenir viu el mitjà i administrar els diners, sinó perquè sap que el meu article és el millor del diari. Déu va trucar el Vicente Izquierdo per encarregar-li crear el món. Ell va preguntar: «Quants caràcters vols?». Amb la Núria, la recepcionista, sempre tenim «tema». La Cristina d’administració és la bomba i de les millors companyes que he tingut. (Es nota que és qui fa les transferències). La Conchi de publicitat és la formiga atòmica, et dedicarà dos segons i de seguida la trucaran al mòbil. El Jaume és el mestre de Kung-Fu, el filòsof de la casa, sempre l’encerta. La Merche, el Gosalbez, el Mario, el Guillem, la Mònica, el Nil ... engranatges d’or que fan funcionar la màquina. No tinc més espai. Felicitats!