Parlar de tot

Ben aviat entrarem en campanya electoral formal, l’altre és permanent, i per molt que seria aconsellable parlar dels temes importants, ben segur que seguiran limitant el debat a qüestions accessòries, per molt que es vulgui «vendre» una discussió de fons de tot el que ens afecta, de manera especial com a ciutadans.

És evident que poc es parlarà de les pensions, i com fer front a la greu situació de viabilitat econòmica d’aquestes, o el que és més greu, tampoc debatran d’un tema fonamental com és l’endeutament públic, insostenible, malgrat el desig dels que són al govern o l’oposició per oferir uns serveis, que poc es valoren respecte al seu cost i tot el que això suposa.

Segurament el fàcil és parlamentar de qüestions «anecdòtiques» o de temes de poca transcendència real, deixant de costat les polèmiques de fons que permetin conèixer els posicionaments, d’uns i altres, en els dubtes dels grans temes de país.

Així les coses, el que és evident, és que tindrem discussions sobre punts de referència informativa però poc baixarem al que hauria de ser un model de confrontar posicions sobre els grans dubtes que ens afecten, de present i futur, és a dir, es quedaran en els titulars, però poc buscaran el fons dels punts més difícils, però que, ens agradi o no, condicionaran més del que puguem sospitar al nostre dia a dia.

Seguint en el tema, aquesta estratègia compartida per totes les opcions majoritàriament, suposa que, com en l’exemple britànic del brexit, la gent no era conscient del que es votava i, per tant, és després, un cop vistes les conseqüències, quan es produeixen els grans laments, en un sentit o altre, en funció d’un desconeixement general evident.

És clar que resulta costós parlar, a l’hora de reclamar el suport electoral, de qüestions no gaire agraïdes per la gent, com que serà necessari prendre decisions dramàtiques en molts dels assumptes que avui donem com indiscutibles, especialment pel que fa al «món dels drets» conquerits, però el que no permet la discussió són fets objectius com que la crisi està en portes i ja comença a tenir els seus primers damnificats, referència a tota la indústria de l’automoció, però és que a més, tot això té incidència directa en els pressupostos públics i els seus límits d’endeutament, sense oblidar les variables del mateix cost de finançament d’aquests préstecs que les Administracions Públiques necessiten per fer front al que és la seva necessitat de mantenir o seguir «pagant» el seu compromís de govern.

Tenim un model democràtic complicat, on no és fàcil trobar la fórmula que permeti aprofundir en els punts emblemàtics, ja sigui pel «passotisme induït» de la ciutadania o per la mateixa complicació de cadascun dels assumptes, però no estaria de més fer els esforços que calguin per reconduir el camí emprat, no sigui que finalment i davant la impotència manifesta ens robem, un cop la realitat ens superi, amb una incapacitat de donar explicacions coherents davant la manca d’arguments per fer-ho possible.

En definitiva, la necessitat de «parlar de tot» no hauria de ser només un desig sinó que hauria de fer-se realitat, encara que això comportes «alarmes» socials davant una tàcita desinformació, massa assentada a la nostra comunitat en funció d’una forma de fer que complicarà el futur més proper.