El 1987 vaig fer la meva primera entrevista. Va ser al Paco de Lucia. Li vaig demanar al Gustavo Hernández que se la mirés i vam acabar al seu pis de l’avinguda d’Andorra, on vaig disparar des de la intuïció: «Segur que tens alguna novel·la a mig escriure a un calaix». Ell va assentir. Fa 32 anys d’això, però ho vaig recordar dijous quan presentava al Serrallo la seva última creació: El mal de Penélope. El llibre té tics de Cinco horas con Mario, d’un tal Delibes. No el coneixereu perquè no està al nivell del nostre «colombo-tarragoní». Gustavo sempre m’ha recordat a Garcia Màrquez, no físicament, ni per estil literari, sinó pel seu ritme pausat i reflexiu, però també per la seva observació de la vida, especialment la femenina. No molt lluny, Ferran Gerhard regava el carrer Apodaca amb l’or fos de la seva crònica urbana, crua i «bucovsquiana», amb la novel·la La semilla del silencio (crónicas felinas)». També em va fer recordar que alguna crònica i alguna nit –més canina que felina– vam compartir quan era periodista. El llibre també mostra tatuatges creats per Claudia Brasero. La Piquer cantava Tatuaje, una crònica felina que mostrava un bar de port amb mariners borratxos i dones de vida alegre. El seu llibre també arriba en un vaixell de nom estranger (el Gerhard) i també l’hem trobat al port al «anochecer» fotografiant el submon nocturn amb aquelles ulleretes que va robar a Valle Inclán. El rei sòrdid amb capa de mitjanit em va fer el 1987 una dedicatòria: «A Moisés, para que el mar jamás se vuelva esquizofrénico». Ferran, els teus desitjos no s’han complert: soc tot un esquizofrènic.