La Mona i la mort

Al frontispici de la porta principal del cementiri de Vallmoll hi podeu llegir aquesta frase lapidària: «La mort tot ho pot, l’amor tot ho iguala». Prenent-me la llibertat literària necessària per bastir aquesta columna d’opinió, plantejo una alternativa al refrany català: «La Mona tot ho pot, la Mona tot ho iguala». Ho dic per aquells i aquelles que continuen insistint en el malèvol adoctrinament que les obscures forces independentistes venen practicant des de fa dècades a les escoles públiques. Amb les privades no s’hi fixen. Encara que siguin concertades i, per tant, finançades en part amb recursos públics.

L’aparentment inofensiva Mona de Pasqua, exclusiva de Catalunya, sí que és una prova clara d’adoctrinament, en aquest cas exercit des de fa segles per l’església catòlica. Una tradició originalment religiosa que, amb el pas del temps i els canvis socials, ha derivat en una pràctica familiar i amical lúdica i transversal que no entén de llengües maternes ni de llocs de naixement. Doncs la tradició d’anar a menjar-se la Mona es manté ben viva i ahir dilluns de Pasqua, tancament formal de la Setmana Santa, ens va tornar a mostrar imatges de comensals compartint taula i llepant-se els dits i de pastissers fent bons calaixos.

Les tradicions també s’han convertit en negocis. I no passa res. La demanda i l’oferta. Els qui vivim aquí, a Catalunya, sabem perfectament que la Mona tot ho pot i que la Mona tot ho iguala. És per això que resulta molt dolorós escoltar aquests dies els discursos d’algunes candidates i alguns candidats a les eleccions generals d’aquest diumenge 28 d’abril amb unes descripcions apocalíptiques sobre la vida ordinària de les catalanes i els catalans i unes receptes dràstiques per, segons el seu criteri, posar-hi ordre. Doncs, no! Fixeu-vos si som civilitzats i gent de pau i concòrdia que, plegats, hem convertit la Mona de Pasqua en un aliment gairebé bàsic de la nostra dieta. I no passa res.

Potser trobareu alguna bandera estelada i alguna d’espanyola en alguna de les també tradicionals figures de xocolata. Això és una broma infantil si ho comparem amb la crema d’un ninot representant al president Carles Puigdemont diumenge al poble sevillà de Coripe després de tirotejar-lo. Però és una festa tradicional no un linxament. No patiu. Un ninot vestit de negre, embolicat amb una estelada i amb algun llaç groc. Confio que aquest diumenge 28 d’abril sigui un diumenge de resurrecció de la democràcia i de la llibertat.

La mort tot ho pot, l’amor –i el vot– tot ho iguala. I a Vallmoll tenen raó.