28-A: Llei electoral i el CIS

La legislació electoral vigent es va establir abans de la restauració de la democràcia. El 15 de desembre de 1976 es va aprovar en referèndum la llei de Reforma Política, peça clau de la transició i obra mestre d’Adolfo Suárez. Aquesta llei establia que el Congrés tindria 350 diputats i que els 207 senadors serien escollits per escrutini majoritari. Aquestes normes van ser aprovades en un real decret del 18 de març de 1977. Es va optar per un sistema proporcional amb doble correcció: la llei d’Hondt premia els partits més votats i l’assignació provincial dels escons prima a l’Espanya rural. L’equip de Suárez va calcular que un partit governamental de perfil centrista, podria acaronar la majoria absoluta amb un 36% dels vots, si guanyava en l’Espanya interior. Així va ser, amb el 34% l’UCD conquerir 165 escons, onze per sota de la majoria absoluta.

Més endavant, el model electoral suarista va quedar protegit per l’article 68 de la Constitució en el que fa referència a la circumscripció provincial i la proporcionalitat. Sense aquesta protecció constitucional, Espanya ja haguera canviat les regles del joc en més d’una ocasió. Però, també és cert que l’estabilitat del règim electoral és una de les característiques del sistema polític espanyol. Quaranta-dos anys després, la llei inspirada per Torcuato Fernández Miranda i treballada pels fontaners de La Moncloa pot ser vital per les eleccions del 28-A. La fragmentació de la dreta conservadora i reaccionaria, poden col·locar al PSOE com guanyador, gràcies a la prima electoral de l’Espanya interior/rural.

D’acord l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques/CIS, 9 d’abril l’estimació de vot el PSOE (128-138) podria governar amb Ciutadans (42-51) o amb Unidas Podemos i les seves confluències (33-41), sense el suport nacionalista. A més la suma de PP (66-76), Cs i Vox (29-37) no dona la majoria suficient. A hores d’ara hi ha un 41% d’indecisos. A Catalunya és Esquerra Republicana qui guanya (17-18), seguits del PSC (12-14), En Comú Podem/ECP (5-6), Ciutadans/4, JxCat/4-5, Vox/3 i PP/1. Aquest pronòstic queda reforçat per l’enquesta del Gabinet d’Estudis i Opinió Pública/GESOP que estima que els republicans podrien guanyar les generals a Catalunya en escons (14-15) i els socialistes en vots (13-14 escons). Els altres partits traurien: ECP, 7-8; Cs, 4-5; JxCat, 4-5; PP, 2; Vox 1-2 i Front Republicà, 0-1. Els dos partits guanyadors tenen una cosa en comú, la determinació al diàleg i el rebuig d’actituds maximalistes. Si aquestes previsions es compleixen, suposarien un canvi en el mapa polític de Catalunya. La lluita per l’hegemonia de l’independentisme es decantaria amb claredat per ERC i el PSC després d’una dècada de resultats adversos, tornaria a ser decisiu.

A la província de Tarragona, el panorama és molt diferent que el darrer, juny 2016. Tots els partits van aconseguir un diputat. En canvi ara el canvi és radical: ERC n’obtindria 3, els socialistes obtindrien 1-2 escons, C’s/1, En Comú Podem cap o un. Es quedarien sense representació, dos històrics, el PP i JxCat, la CiU de tota la vida.

En definitiva, si aquesta enquesta es consolida el 28-A, es produirà una bolcada en el mapa polític tarragoní i català. Dels sis partits en representació a Madrid, sols hi haurà 3 o 4. Els populars i el partit de Puigdemont es quedaran sense representació, fet històric. A més el PP fins i tot podria quedar-se sense cap representant de Catalunya. Les dades del darrer baròmetre del CIS, amb 18.460 entrevistes personals a domicili permeten treure algunes conclusions. El problema principal pels espanyols és l’atur/61,8%, la corrupció i el frau/33,3% i els partits polítics/29,1%. Segueixen la sanitat/16,6%, l’educació/12% i els problemes de la qualitat de l’ocupació/11,1%. El setè problema dels espanyols és Catalunya. Ves per on, després tots els polítics parlant dels catalans i del seu procés independentista.