La solució està a Brussel·les

Un afer perifamiliar va topar amb dificultats d’execució recentment. Malgrat els esforços i l’excel·lent disposició de professionals i funcionaris, el sistema no permetia trobar la sortida desitjada al problema. Les alternatives, tot i que vàlides venien envoltades d’incerteses de difícil pronòstic i control. Un cop més la legislació de l’estat resulta curta i allunyada tant de realitats com de drets dels ciutadans.

Al final la solució es va trobar a Brussel·les.

A la llum dels resultats electorals recentment passats i davant de perspectiva de la contesa electoral al Parlament Europeu, de bell nou ens trobem amb el topall las drets imposats per la rància i abstrusa legislació de l’estat espanyol i la interpretació que fa el poder judicial, barrejat amb la seva concepció antiga i autoritària de la realitat.

Realment és preocupant que uns professionals del dret tinguin més respecte i superposin les lleis, que sempre són interpretables, que als drets, que són inalienables.

Cercar a la norma la forma de limitar els drets és la forma més mesquina d’aplicar el dret. Ho hem vist amb la limitadora aplicació de la normativa per al vot no presencial, com el vot per correu o el vot des de l’estranger. Milers de catalans han vist impedit el seu dret de participar en les eleccions. Ambaixades i consolats han posat tota mena d’entrebancs i distàncies a uns tràmits que haurien de ser senzills. El vot per correu pels que, per raons diverses, es trobarien lluny de casa el dia de les eleccions, s’ha suspès per raons tan ridícules com la manca del segell de la data d’entrada a Correus de la sol·licitud inicial. Les reclamacions davant de les Juntes Electorals no progressen per uns funcionaris atrinxerats jugant amb les presses de la gestió del temps.

La vergonyant evolució del judici als catalans que just contemplen en esgotadores sessions per televisió des del Tribunal Suprem, és una manifestació palmària de l’arbitrarietat en l’administració de justícia. L’empresonament preventiu injust, els falsos testimonis de servidors públics, mal ensinistrats per una fiscalia més interessada en la repressió que en la justícia, i la somnolenta ineficàcia de l’estrat faran història. Que la resposta jurídica s’arribi a portar al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) a Estrasburg o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a Luxemburg està, diguem-ne, cantada. O més amunt, al Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) de la Haia. Però això és feina per juristes i allunyada de la realitat social i política.

Les solucions al conflicte entre els catalans i l’Estat espanyol han de venir per la política. I la política es fa al Consell d’Europa (CE) què és una cosa, la Comissió Europea o el Consell de la Unió Europea (CUE) que n’és una altra, totes institucions de decisió política i totes elles amb seu a Brussel·les.

No és doncs una casualitat que el President Puigdemont i la seu de la República Catalana estiguin a Waterloo. I, recordeu, Waterloo fou una victòria.