Contradiccions a la carta

Ben aviat entrarem novament en campanya electoral, i poc es recordarà, per uns i els altres, el que han dit els ciutadans en les eleccions recentment celebrades, és més, ben segur, veurem com tots plantegen discursos repetitius del que han sigut els seus «eixos» de debat en la consulta ja superada. Sembla evident, per tant, que abordarem una segona volta on cada opció pretendrà conquerir suports, independentment dels resultats recents, sense valorar el que han decidit els ciutadans i el que s’ha proposat respecte als temes debatuts.

Malgrat tot l’anterior, el problema vindrà després a l’hora de buscar acords a tots els nivells, govern de l’Estat, però també a la majoria de direccions executives de les Comunitats Autònomes, i sobretot dels Ajuntaments, i és que, en aquesta segona part, es faran esforços per «oblidar i contradir» tot el que s’ha dit i proposat fins ara per part de les diferents opcions.

Se’ns «vendrà» com normal acords per fer possibles governs entre aquells que han fet de «l’insult» el seu lema de campanya, com també se’ns explicarà com necessaris «pactes contra natura» per conquerir un suposat poder, base fonamental, d’una tasca de gestió pública entre opcions oposades.

Crec que ens posaran en la dinàmica de «contradiccions a la carta», que faran que el que era impossible i inviable, es faci realitat en funció, única i exclusiva, de recuperar o mantenir el poder, encara que això suposi una nova frustració per uns votants que es veuran traïts per una realitat repetitiva.

No és que tingui, ni pretenc tenir, la solució a l’evidència que davant de la inexistència de majories, siguin necessaris el pactes, una altra cosa és que no puc estar d’acord que després de la permanent desqualificació, ara es justifiqui en funció de la necessitat d’uns acords.

L’opció per la contradicció permanent, en aquest apartat, que es va repetint al llarg dels darrers anys de democràcia, és un fet objectiu que, segurament, seguirà en el present i en el futur, una altra cosa és si realment és acceptable la configuració de campanyes polítiques on «el menyspreu per l’adversari» es cregui que dona suports via vots, quan després serà necessari treballar plegats, agradi o no.

Certament, en la transició política, tantes vegades posada d’exemple, es va produir un diàleg entre tots els actors per conquerir acords de mínims, deixant de costat la història d’uns i altres, ara bé, el que no crec que sigui de rebut és consolidar una manera de fer, que oblidi després del litigi el que s’ha plantejat al mateix, ni quins són els missatges de fons dels líders enfrontats.

Realment es fa difícil comprendre com després del rebuig dràstic s’accepti com normal «oblidar» per buscar suposats acords, no estaria de més, per tant, deixar de banda l’enfrontament personal per aprofundir en les propostes concretes com base de qualsevol discussió, encara que això comporti menys protagonisme mediàtic. L’opció a triar és polièdrica i difícil, però el que crec que no es pot acceptar com normal és la frustració a la qual assistirem en les setmanes vinents, on l’únic valor a mesurar serà la conquesta dels governs, encara que això comporti desdir-se del que ha estat el missatge electoral de referència de només fa uns dies.

En el moment vigent, on tot va tan de pressa i on les noves ens arriben de manera automàtica en el moment de produir-se, no estaria de més valorar si val la pena optar per compromisos inalterables, malgrat la geometria electoral plural, per tornar a recuperar una credibilitat per la democràcia, imprescindible en funció d’una consolidació en el dia a dia, i des d’una visió objectiva de tot el que envolta a la cosa pública i als que són els seus responsables.