Una de les experiències més boniques que tenim els periodistes iaios (a banda de la jubilació) és veure com els «teus» becaris van progressant a la vida, mentre tu et quedes com el Nàstic. L’altre dia vaig anar al Parlament i a premsa va venir una noia, la Patrícia, a preguntar-me si la recordava. Per un mecanisme que he inventat, sempre contesto: eres becària? I sempre l’encerto. Em fa gràcia veure que aquells estudiants de periodismes amb els quals comparties estonetes de deu hores arriben a ser president dels periodistes o, com el Juanlu de Paolis, –un altre dels becaris al Terrat– arriba a «cerebrito» d’un programa de tant d’èxit com Salvados. Ja sé que no impressiono ningú dient que vaig compartir redacció amb el Jordi Évole, perquè mitja Tarragona ho va fer quan estava a Ràdio Reus. Però jo el vaig conèixer més tard, el 2001, quan vaig entrar al Terrat, on ell treballava des de feia uns mesos. Poc després, el vaig veure entrevistant a la tele de l’Hospitalet i vaig pensar que compartia oficina amb un Iñaki Gabilondo del futur. I, quan va entrevistar el Papa Francisco, em vaig adonar que aviat passaria com l’acudit del Martínez, que algú preguntaria qui era aquest senyor vestit de blanc amb barret al costat de l’Évole. Es dona la circumstància que he compartit amb ell també barri. Aquí els de Reus ja queden enrere. I és que vaig canviar Tarragona pels carrers on ell va créixer: Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. Avui dia, Tarragona és casa meva i Cornellà també ho és. Per això, el Jordi és el meu veí a banda de què, en comunicació, és el rei. Però aquest no ens... Ui, s’ha acabat l’espai...