Tarragona romana

«La tanca metàl·lica ofereix un cert aspecte de deixadesa i fa que el Circ, un dels monuments més importants d’Hispània, no llueixi amb plenitud que mereix el recinte arqueològic». No ho dic jo, ho diu el periodista Carles Gosálvez, en la crònica publicada ahir en aquest diari sobre la finalització de les obres de recuperació i integració urbanística del tram de grades del Circ de Sedassos. I aquesta escena és ara especialment lamentable perquè es produeix en plena celebració de la Tàrraco Viva, una magnífica, exitosa i consolidada iniciativa de recreació i estudi de la vida romana que s’està vivint a la ciutat del 5 al 19 de maig.

El manteniment i la millora del patrimoni històric romà tarragoní en general s’ha convertit en una mena de forat negre que a tothom li costa d’entendre, especialment si es tracta de visitants estrangers atrets pel turisme cultural. Tampoc ho entenen els ciutadans i ciutadanes perplexos que veuen com van passant els dies, els mesos i els anys sense que ningú doni un cop de puny damunt la taula. I seria injust fer-ne responsable de què passa exclusivament a la gestió municipal. És un problema i alhora una oportunitat local i global que només es pot resoldre amb voluntat política i compromís econòmic per dissenyar una estratègia i un pla a curt, mitjà i llarg termini per conservar i revalorar les joies heretades.

De la mateixa manera que va ser possible sumar esforços per bastir els XVII Jocs Mediterranis Tarragona 2018, ara caldria aconseguir generar un moviment similar de complicitats públiques i privades perquè el patrimoni –manllevant les paraules de l’amic Carles Gosálvez llueixi amb plenitud.

Moltes ciutats envegen les meravelles patrimonials de Tarragona embolicades a més per la proximitat del mar. També són moltes les ciutats i els pobles que amb menys recursos històrics estan fent accions de promoció realment imaginatives.

Fa poques setmanes vaig conèixer l’experiència del municipi lleidatà de Penelles, situat a la comarca de la Noguera i limitant amb la d’Urgell, que amb menys de 500 habitants s’ha convertit en un referent estatal per les desenes de grafitis que decoren parets i racons de la població. Més grafitis que carrers, diuen. És el que s’anomena streeart i que en aquest cas s’ha convertit en un reclam turístic per una terra que fins ara vivia només de l’agricultura i la ramaderia. Estan al mapa. I el secret ha estat l’atreviment, la innovació i la complicitat dels veïns. Si Penelles ho ha fet, que no podria aconseguir Tarragona si s’ho proposés?