Estic enfadat. Aquest article d’humor deixa de ser-ho quan perdem algú proper, i es dona la circumstància de què les morts properes es van succeint una darrera l’altra en una primavera que ja he qualificat –perdoneu– de merda. Dissabte la Coia Ballesté em va dir que estava molt afectada per la mort del Xavier Zaragoza. Ostres, aquell noi discret de Torredembarra, he pensat! Vam intercanviar quatre paraules en una terrassa del Serrallo la nit dels premis de les Petxines. Els que ja tenim canes necessitem poc per veure com és una persona. Vaig detectar en ell una certa riquesa interior, mentre jo feia allò habitual d’enganxar un acudit darrere l’altre. Només amb la seva mitja rialla vaig detectar que allà, dins aquell cap, teníem algú que arribaria on s’ho proposés... de forma silenciosa i amb ironia. Per a mi, humor és sinònim d’intel·ligència i ell tenia les dues coses. Dins el Xavier hi havia una certa classe i, sobretot, bonhomia. Coincidiu, veritat? Clar! No calien paraules.
El mateix dia que el Xavier, ha mort l’Òscar Mirón, fotògraf del Segre. Sempre he considerat aquell rotatiu un mitjà amic. Tenen molt a veure dues persones que estimo: el Pep Pon, de publicitat, i el Xavier Ricou, que tant em va ajudar quan fèiem periodisme de trinxera. Per això també m’he posat en la seva pell i he pensat que és un horror perdre un company com l’Òscar. La meva dona em diu que ha mort una professora seva: la periodista Montserrat Minobis. Efectivament, he tornat a pensar, estem en una primavera negra. Avui no riurem amb aquest article. Xavier, Òscar, Montserrat... Avui plorarem per vosaltres.