Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Heu observat mai una esquerda en un gerro, en un got. No s’ha fet trossos però alguna cosa s’ha trencat i ha debilitat la seva estructura. Sovint ni tan sols ha rebut un cop. N’hi ha prou amb un canvi de temperatura, amb el pas del temps... El que és segur és que ja mai tornarà a ser fort i resistent com ho era un instant abans de deixar a la vista la seva debilitat.

Massa vegades ens passa a nosaltres en qualsevol mena de relació. De parella, d’amistat, de feina. La bona sintonia es ressent per un petit cop, per un malentès, per una tossuderia i ja res torna a ser com abans. No vol dir que es trenqui el que teníem, però ineludiblement s’ha tornat més fràgil del molt fràgil que ja era i el que és pitjor, serà impossible recompondre-la.

Si mai heu experimentat aquesta sensació en qualsevol àmbit i ja ha passat prou temps per a poder-hi reflexionar des de l’objectivitat i la distància, veureu que potser no tenia tanta importància el desencadenant, o que tot va ser només un malentès o que us va agafar en allò que anomenem un mal dia i que després l’orgull, i el no voler baixar del burro va fer que tot s’anés embolicant fins a ser impossible fer marxa enrere.

Possiblement us ve a la memòria alguna parella de la qual ja quasi ni recordeu el rostre, o amics que han quedat pel camí o bones relacions laborals que no se sap perquè un dia es van deteriorar i el que era un ambient cordial va acabar sent el més semblant a una tortura psicològica i anar a la feina es va convertir en la més feixuga de les obligacions.

Val a dir que tendim a creure que la culpa ha estat sempre dels altres, que nosaltres només hem estat les víctimes o que, si vàrem ser nosaltres l’origen del desastre, mai no va ser la nostra intenció de provocar-ho o que no n’hi havia per tant. Amb el temps acabarem culpant la intransigència de l’altre perquè, és clar, estem convençuts que vam fer tot el possible per salvar la situació sense adonar-nos que el que creiem una paraula o un fet innocent era una arma de destrucció massiva per aquella relació.

I tots hem après d’aquestes desfetes. I tots hem entès la fragilitat dels lligams. I malgrat això, una vegada i una altra tendim a tornar a caure en el mateix parany com si no haguéssim entès res. Com si encara creguéssim que un amic, una parella o un esperit d’autèntica companyonia fos fàcil de reemplaçar, o com si existís alguna botiga on poder trobar recanvis sense dificultat.

Sé que no és així i malgrat tot, amb menys velocitat que quan el meu DNI marcava algunes dècades menys, se’m segueixen esmunyint entre els dits com si fossin sorra amistats que creia eternes dins la meva eternitat. Sé en quin moment vaig veure l’esquerda però no sé en quin moment es va esquerdar i el dir que no va ser culpa meva és tant inútil com assumir tota la culpabilitat perquè el fet indiscutible és que el gerro ja és trencat.

I val més que no el tornem a tocar mentre mantingui la seva forma perquè qualsevol moviment, ni que sigui un suau corrent d’aire farà que caigui en mil trossos i ja no ens quedi ni el record de la imatge que un dia tant ens va agradar, que un dia tant vàrem estimar.

(Recordant, gràcies a tu, Le vase brisé del quasi oblidat Sully Prudhomme).

tracking