La Fiscalia vol processar el director de TV3. No és per tenir un «infiltrat» a un programa, sinó per la seva relació amb això que haureu sentit alguna vegada: li diuen independència, secessió o una cosa així. M’he acollonit perquè el Ministeri Públic no és l’APA d’una llar d’infància, així que avui parlaré del Suprem, però a partir d’ara em dedicaré a opinar sobre com vesteix la Heidi. No sé com ho faré si porta una faldilla groga. Sóc fan de la María Luisa Carrillo, la dona que va declarar davant el Marchena com si estès prenent un cafè amb una amiga en un bar. Fan, no només pel que va dir, i ho va dir molt bé, sinó per fer-ho amb contundència i naturalitat. No sé si va molestar més el «jo sóc una ciutadana lliure» o que s’indignés quan explicava que li van trencar la pelvis. Marchy li pregava que es tranquil·litzés, però podria haver fet un acudit. «María Luisa, tómese una maría luisa». Ella va dir que estava tranquil·la, però indignada. El que pretenia la presidència era que la dona relatés que la van llençar a terra com un sac, mentre cantava aquella bonica cançó del Jorge Sepúlveda «Mirando al maar... soñééé...». A la fiscal «permanent» segur que li hagués agradat. Acabada la declaració, Marchena va dir que podia marxar i ella va llençar un «Espere, que bebo agua». He estat en aquella sala i els asseguro que amb l’esfínter emocionat. Així que quan vaig veure que aquella dona agafava per la cintura la Pilar, l’agent judicial, i aixecava un paper mentre movia el cap per demanar quedar-se d’espectadora al circ romà –ni senyoria, ni «ruego», ni p...- em vaig adonar que ella era la propietària del Tribunal Suprem.