Com diu la Bibi quan parla amb l’Almodóvar: «Ay, hijo, de todo hace cuarenta años». Fa 32 primaveres, vaig anar un matí al Congrés dels Diputats. A aquelles escales que hi ha als laterals de l’hemicicle on es posen els fotògrafs. Hi havia una a l’esquerra de l’orador i una altra a la dreta. No sé per què es van menjar el «tarro», si quan les van posar només calia la de la dreta. Debatien llavors sobre les televisions privades, i mira, ara comencen a debatre sobre la desaparició de les televisions públiques. Ves quina cosa! Ja fa dies-setmanes-mesos-anys que dic que els anti-independentistes la van cagant successivament. Després de donar pals a mitja Catalunya, empresonar polítics, mantenir una presó preventiva que ningú entén, enretirar ordres de detenció cap a polítics a l’exili... en fi, que començo a pensar que «l’enemic» és precisament l’amic.
Ahir, veient els polítics que es dedicaven a la política abans de ser presos que ells creuen que són presos polítics (crec que he salvat el cul, no?) he pensat de nou que els caça-sediciosos estan fent una campanya collonuda als sediciosos. Senyors votats pel poble conduïts al Congrés dels Diputats en qualitat de reclusos. Crec que avui a les seus polítiques d’ERC, la CUP i JxCat deuen haver obert alguna ampolla de cava. Quan poso la tele hi ha qui diu que estem en un país molt molt molt democràtic que permet que un pres sigui congressista. D’altres diuen que serà una imatge de vergonya que correrà per tot el món. Mentrestant, a Brussel·les, tot preparat perquè el fill del pastisser d’Amer torni a un parlament. Si fessin un càsting pel Club Super3, no el superarien.