Si aquest article el llegeixen 50.000 persones, és impossible que tots estiguin d’acord amb el que dic. Això només passava des del 1936 al 1975. Com podeu entendre, trigaria mesos a debatre amb els lectors si aquella broma era ofensiva, si no han rigut de les meves ocurrències o quina ombra d’ulls em va millor per sortir guapo a la foto. Un lector de Calafell m’escriu molt amablement amb una Olivetti per dir-me que està en desacord amb l’article en què vaig parlar de la situació compromesa en la qual es trobava la figura de Don Enric Millo. Ja sabeu, aquell Colón que ara ha anat a descobrir la Bètica, amb bona «pinta», sense «Santamaria» i emprenyant una «niña» del parlament andalús.
Li recomano que parli amb el director d’un mitjà que tingui una línia editorial propera als seus pensaments i li digui que vol escriure un article d’opinió cada dia. Intenti que li paguin alguna cosa, per pagar la llicència del Word o la cinta de l’Olivetti. Llavors, escrigui un article d’opinió que es tituli: «Moisès Peñalver és un imbècil». Quan arribi a les meves mans, el primer que faré serà riure i felicitar-lo. En canvi, si el titula «Que gran que és Enric Millo!» el que faré serà... riure igualment. Amic de Calafell amic del Millo, el que li vull dir és que hem de riure més i empresonar-nos menys. Si vostè no és partidari del referèndum i jo sí, el millor que podem fer és anar a fer una cervesa i explicar acudits. Un honor que m’escrigui, un honor que em llegeixi i respecto que vostè admiri un senyor que jo considero que hauria de sortir als llibres d’història, però a l’etiqueta del preu.