Hi havia una vegada un professor de llaaarga barba blanca que semblava molt dolent. Realment era un home bo i divertit que havia decidit reunir tots els nens en un col·legi molt gran del poble. Era el primer dia de classe i tots els alumnes anaven ben vestits i amb les orelles ben netes esperaven que arribés el nou delegat de classe. El senyor de la llaaarga barba blanca havia dit el dia abans que els nens que arribessin molt molt d’hora podrien seure allà on volguessin. Així que tots es barallaven per estar a prop del nen que més manava al col·legi. L’alumna més guapa de la classe havia estat molt cridanera i dolenta el curs passat, però tots els seus companys van veure, sorpresos, que havia crescut i ara semblava menys entremaliada. Fins i tot li havia fet un petó a un dels seus enemics, un nen que ella deia que sempre donava cops, i això li molestava. Van arribar també uns alumnes que havien estat castigats per llençar papers i voler canviar el nom de l’escola. En entrar, alguns dels més petits els van saludar, però d’altres els van cridar que marxessin, que no els ajuntaven. Els més dolents donaven cops al pupitre perquè no poguessin parlar. Ningú volia canviar el nom de l’escola, feia molts anys que es deia igual. Mentrestant, tots parlaven d’un alumne que no havia vingut. Era el fill del pastisser, que havia marxat del poble quan va saber que seria castigat com els seus companys. L’home de llaaarga barba blanca va voler que els 350 alumnes passessin per la seva taula per conèixer-los. I així van passar el matí. Sí, amics, aquests paios dirigiran un país. No el dels Barrufets, no, sinó Espanya. Deu n’hi do!