L’altre dia em va dir a Maspujols una seguidora dels Manaments que parlava poc de Reus. Sí, era una Llauradó, perquè tots es diuen igual en aquell poble. Potser escric poc de Reus perquè he conegut el Marc Just, l’assessor de l’alcalde, i fa cara de què, si em fot un mastegot, m’envia a Cambrils. Però, ara que estem en campanya, vull treure un tema urbanístic antic. Sí, ja ho sé, sóc un torracollons. Podria haver parlat del vermut o de Casa Lozano Electrodomésticos, però tractaré el tema de les expropiacions.
He saltat de la cadira en veure una foto de l’Olívia Molet que mostra el centre comercial del Pallol. Darrere del solar on es construirà un hotel de quatre estrelles hi ha el que als 90 era casa meva. Ara no sé si serà de l’Amancio Ortega o de Nestlé. Només de veure-la m’ha vingut al cap l’oficina del Mercat Municipal on un funcionari va donar a la meva família una bossa de pipes i un adhesiu de Bola de Drac a canvi d’una casa de tres plantes. I no em refereixo a geranis. Aquella misèria estava justificada, s’hi havia de fer un equipament de gran necessitat per a la ciutat: un centre comercial per vendre sabates i piruletes. Vam marxar d’allà deixant un munt de records i uns veïns que eren els dobles dels Soprano. Fa poc, passejant amb un amic per la plaça, vaig mirar de reüll la meva antiga casa i em vaig emocionar. Sembla que un dels veïns d’aquell gran aparcament va tenir els collons i els diners suficients per dir-li al senyor de la bossa de pipes que tornés a la seva oficina i se les mengés ell. Marc, dinem un dia al Rofes i em dónes idees per escriure de Reus? Pago jo, encara tinc la bossa de pipes.