Hi ha periodistes que tenen un amic en el seu director de banc perquè són treballadors, tenen contracte fix i un sou baixet però segur. Després estic jo. Els freelancers/emprenedors ens veiem obligats a ser cordials amb tothom qui té poder. Així que, per exemple, si em trobo la Floria, li dic que està molt guapa. Si veig al Santi Castellà, em surt de seguida un somriure, però, ara que és senador, tinc a la tauleta de nit una estampeta seva jurant davant el Rafa Hernando, a qui li he posat el renom de «l’interruptor». També intercanviem cordialitats amb el Pep Fèlix. Sembla bona persona. Sempre intento donar-li sabó amb totes les meves forces perquè, ja sabeu, Tarragona és petita i més val que et truquin per treballar a l’Ajuntament que no que acabis com la Tabacalera, que tot són projectes i no arriben enlloc.
Des d’ahir tinc un problema: no conec el Pau Ricomà. Em sona molt el seu nom així que he entrat al Facebook i veig que posa que va treballar a Caixa Tarragona. Ostres, espero que no sigui qui em va donar un crèdit que no vaig pagar. Al seu «mur» (el de Facebook, no l’humà) llegeixo una frase: «Pau i tu teniu 152 amics en comú». Home! Si ho hagués sabut! Si a mi em cau molt bé l’Hernan Pinedo. Doncs t’he demanat amistat al Facebook, Ricomà. Ja li pots donar al botó d’acceptar, veuràs, sóc un paio divertit: imagina’t, un andalús independentista!
A qui sí que fa anys que el tinc al Facebook és al Pellicer. Enhorabona Carles! Escolta, hauríem d’anar a dinar un dia al Rofes, el Marc no m’ha trucat. Va, home! que et donaré un Boli del Moi. És una qüestió...com ho diria? De pilotes.