Sempre critico els famosos que quan els demanen una foto o un autògraf ho fan de mala gana, passen per on no hi ha seguidors, entren per portes del darrere i tenen guardaespatlles per crear distàncies. Penso que es deuen als seus seguidors perquè, si no compressin entrades dels seus concerts, es menjarien els mocs i, si són pilots de Fòrmula 1, es menjarien el cotxe amb els mocs, i si són jugadors de tenis es menjarien les pilo... ja m’estic fotent en un jardí.
Bé, l’article d’avui és molt senzill. El vull dedicar a una lectora: la Isabel, que treballa a la llar d’infants La Baldufa, al barri del Pilar de Tarragona. Em diu una amiga que és seguidora diària d’aquest article. Un dia, que vaig anar a fer un encàrrec al carrer on treballa, la meva amiga em va demanar que dediqués uns minuts a saludar-la, que li faria il·lusió. Jo vaig contestar com el Fernando Fernán Gómez, que no em maregessin, que tenia pressa. La imatge d’aquella dona a la porta de l’escola, decebuda, em va perseguir durant dies. Així que vaig decidir agafar un parell de llibres, dedicar-li i anar a fer-me una foto amb ella. Em vaig interessar per la seva vida, com ella fa cada dia per aquestes lletres. La Isabel és una d’aquestes persones que, des de la seva modesta, silenciosa i anònima aportació a la societat, fan que el món rodi. És una d’aquestes persones meravelloses que té Tarragona. En arribar a casa, a la nit, el karma m’ha premiat, tenia un àudio del Boada al WhatsApp dient que és un fan dels Manaments. Gràcies Eduard, gràcies Isabel. Crec recordar que ja vaig posar en un altre article que sóc un imbècil, oi? Era per no repetir-me.