Avui el sol ha entrat al carrer Gènova de Madrid trist. Alguns cambrers han mirat cap a l’horitzó amb l’escombra a la mà i la terrassa vídua. Ja no hi ha aquells periodistes que parlen català i demanen un bikini «perdón, un mixto». Als bars avui s’han encarregat menys xurros i porres, i també hi ha menys porres a les cantonades. Sí, també eren un bon xurro. La senyora Virtudes ha sortit al carrer i ha trobat quelcom estrany. La seva gosseta, la Lila -li va posar aquest nom perquè és republicana- l’ha mirat com dient: «On són aquelles furgonetes blaves? I aquells senyors amb trípodes i càmeres? Què ha passat?» «Sí, Lila, ya sé que hay poca gente. Se ha acabado aquello de los catalanes».
Davant d’un japonès self-service passa un home molt encorbatat i camisa emmidonada de Ralph Lauren. «Buenos días, Don Pablo. Un día triste, verdad?». Pregunta el cambrer. Ell mou el cap amunt i avall serrant els llavis. «Claro, el juicio daba mucha vidilla a la zona», continua el cambrer. Don Pablo pregunta «¿Juicio? ¿Qué juicio?». El cambrer mira carrer amunt i ja no veu aquella gran bandera que lluïa orgullosa a la seu del PP, i sí una llarga cua de banquers amb la guardiola a la mà. «Habrá que esperar que aquí abajo, en Colón, montemos otra», s’acomiada Don Pablo.
La Lila, la gosseta de la Virdudes s’ha escapat. La dona el crida de lluny, «Lila, no, no, no...». Però la gosseta no s’ho pensa dues vegades. L’últim fotògraf que recollia el trípode i els cables encara ha tingut temps de fer l’última foto de Madrid. A la imatge es veu la Lila amb una postura poc ortodoxa, cagant sota les lletres del Tribunal Supremo.